Avui, cassola de mondongo

Dimarts, Álvaro Pérez Alonso, el Bigotes, va aparèixer davant de la comissió del Congrés que investiga el (suposat) finançament il·legal del Partit Popular. Va explicar que cada dia anava al carrer Génova i que no era ell qui deia al PP com li havien de pagar sinó que era el PP qui li deia com cobraria. Va dir que en seu judicial no ha mentit mai i que la justícia no és igualitària, com ho demostra un fet que li crida “poderosament l’atenció”: Ignacio López del Hierro –marit de la ministra María Dolores de Cospedal– i Miguel Ángel Piñeiro –exgerent del PP gallec i “amic personal de Rajoy”– apareixen als papers de Bárcenas “fins a vuit o nou vegades” i ningú no els crida a declarar.

El lèxic utilitzat per el Bigotes va ser brillant. Del ministre de Justícia, Rafael Catalá, va dir que li sembla “un vendedor de chochonas”. Va dir també que el marit de Cospedal “venía a soltar el mondongo”. Aquesta paraula ha sorprès bona part de la població, que, en espanyol, de la tripa en diuen callos, a partir de la paraula gallega original (“chamados así polo seu uso como callantes do leite na elaboración do queixo”). Però a molts

El lèxic que va utilitzar ‘el Bigotes’ al Congrés dels Diputats ha descol·locat algunes persones

llocs d’Espanya i de Llatinoamèrica no els anomenen així. A algunes ciutats d’Andalusia i Múrcia he sentit que en diuen mondongo. Sobretot als més joves, aquesta paraula els sobta, però no tant als que vam créixer escoltant cançons de Dodó Escolà, un músic que els anys cinquanta i seixanta era molt popular gràcies a cançons com El otorrinolaringólogo, Qué feliz es el pez en el agua i ¿Qué pasa en el Congo? Era l’època que el Congo s’havia independitzat de Bèlgica. Patrice Lumumba va ser un dels líders de la revolució, va arribar a primer ministre i el 1961 el van assassinar. La lletra de la cançó d’Escolà que, a la seva manera, relatava aquests fets deia: “¿Qué pasa en el Congo, qué pasa en el Congo? / Que al blanco que pillan lo hacen mondongo. / Katanga, Lumumba, Lumumba, Katanga, / menuda mandanga que tiene el gachó”. Curiosament, en ocasions prèvies, el Bigotes ha fet servir també la paraula mandanga per referir-se als diners.

Avui, la cançó de Dodó Escolà tindria problemes per no ajustar-se al catecisme de la correcció política. Però aquella era una època en què a la ràdio sovint sonava “Yo soy aquel negrito del África tropical, que cultivando cantava la canción del Cola Cao”. Era l’època que a les historietes del TBO cada dos per tres apareixien africans que, si enxampaven un explorador blanc, el ficaven a l’olla, amb salacot i tot. Per la seva edat, no em quadra que el Bigotes escoltés Dodó Escolà, però potser sí que ho feia Guillem d’Efak. Al documental que el canal 33 va emetre fa més d’un mes, la seva vídua explicava que, durant els anys que va treballar com a guia turístic a Palma, de vegades explicava als guiris que havia menjat carn humana. (Per si algun lector no ho sap, D’Efak era negre.) Els guiris obrien els ulls com taronges. La seva dona li preguntava per què ho feia si no era veritat. D’Efak somreia i li contestava:

–¿I què? Però s’ho creuen, i els agrada.