Arco i la llibertat d’expressió
ARCO va obrir ahir oficialment les portes de la seva 37a edició. Aquesta inauguració, que hauria d’haver estat una festa per a tot el sector artístic, es va veure entelada des de la vigília per un episodi innecessari a causa del mal criteri d’Ifema, la institució firal madrilenya, la direcció de la qual va demanar a Helga de Alvear que retirés una de les obres del seu estand, i la galerista hi va accedir.
L’obra està firmada per Santiago Sierra, creador amb un currículum en què sovintegen les peces d’intencionalitat política i vocació provocadora. Aquesta vegada la seva aportació es titulava Presos polítics a l’Espanya
contemporània i es componia de 24 retrats pixelats, entre els quals els dels líders secessionistes Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, encara en presó preventiva, així com els d’altres consellers que van ingressar a la presó i després van ser alliberats.
Aquest cas de censura ha propiciat una reacció de protesta molt generalitzada. Potser n’hi ha prou amb esmentar la d’Íñigo Méndez de Vigo, ministre d’Educació, Cultura i Esport, que va insistir ahir que el Govern central no tenia res a veure amb la retirada de l’obra i es va manifestar partidari de la llibertat d’expressió.
Val la pena remarcar la raó adduïda per Ifema per sol·licitar la retirada del treball de Sierra, que en les jornades prèvies a la inauguració ja va atreure molta atenció: “La polèmica que ha provocat (...) està perjudicant la visibilitat del conjunt de continguts” d’Arco, indicava Ifema, que per aquest motiu es creia en l’obligació, “com a organitzadora, d’intentar allunyar del seu desenvolupament els discursos que desviïn l’atenció del conjunt de la fira”. Vet aquí una línia argumental que no s’aguanta. En primer lloc, perquè és improbable que els visitants de la fira anessin a concentrar-se davant l’obra i a dedicar-li tot el seu temps. En segon, perquè s’ha aconseguit exactament l’efecte oposat al perseguit. I, en tercer, perquè la decisió li valdrà a Ifema el dubtós honor d’haver causat el primer cas de censura en els gairebé quaranta anys de vida del certamen. Per no parlar del perjudici que aquest afer produeix en el prestigi d’Arco, que Ifema hauria de defensar més aferrissadament que ningú.
Ahir Ifema es va adonar del seu error i, mitjançant una carta del seu president, va demanar perdó i va dir que no tornaria a passar. Però el mal ja estava fet. I ha donat noves raons als que opinen que s’estan cometent a Espanya reiterats actes contra la llibertat d’expressió, des de condemnes de presó a rapers fins a segrestos de llibres. En el seu informe anual sobre l’estat dels drets humans en 159 països, difós precisament ahir, Amnistia Internacional denuncia una restricció desproporcionada i a l’alça de la llibertat d’expressió a Espanya. Assenyala aquesta entitat, a més, que s’està forçant, sovint amb intencionalitat política, o potser amb ànim suposadament exemplaritzant, la interpretació de delictes com per exemple l’enaltiment del terrorisme o la incitació a l’odi.
Direm per acabar que la llibertat d’expressió no és una patent de cors. No sol ser bona idea proposar en públic la mort d’algú, ni adornar-se en la formulació d’aquest desig tan macabre. Això no s’ha de fer. Hi ha uns límits que no s’han d’ultrapassar. Però també hi ha límits per als que interpreten la llei, i no cal dir-ho per als particulars amb afany inquisitorial, que en un clima de regressió dels drets fonamentals sembla que vulguin censurar, retirar o prohibir el que els disgusta.