La solució del pacte fiscal
Una de les raons bàsiques del rebuig de Catalunya de l’Estat espanyol és la irracional redistribució de rendes entre territoris. Ho constaten les balances fiscals utilitzades pel Ministeri d’Hisenda. D’acord amb elles, Catalunya transfereix el 5% del seu PIB. Per la seva part el País Basc, amb una renda per habitant superior, rep l’equivalent al 5,3% també del seu PIB. Catalunya paga deu punts de diferència en relació amb el País Basc per formar part d’Espanya, o Euskadi els rep per estar unit a ella. Altres càlculs presenten resultats encara més desfavorables per als catalans.
El pacte fiscal que en el seu moment Artur Mas va proposar a Rajoy i aquest va rebutjar, i que va ser la causa formal del gir de CiU cap a l’independentisme, va ser un intent de resoldre aquest desequilibri.
L’inici del concepte de pacte fiscal cal buscar-lo en la preparació de l’acord del Majestic (1996) entre el PP i CiU. Joaquim Molins, el candidat que va substituir amb èxit Roca en unes eleccions difícils, tenia com a base negociadora una sèrie de punts –entre ells la liquidació del servei militar obligatori– que van formar part de la seva campanya electoral explicitada en “El compromís”, a la qual se’n van incorporar d’altres, com la supressió dels governadors civils, el traspàs de competències de trànsit, oblidades a l’Estatut, i un nou model de finançament. Sobre aquest punt existien dues formulacions: la del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat, una reforma del sistema vigent, i la que vaig preparar junt amb el mateix Molins i Josep Maria Gené, dos amics entranyables. La nostra proposta, que vam anomenar “Pacte fiscal”, no es va arribar a plantejar perquè Pujol va considerar que no era oportú –vam tenir una llarga conversa sobre això; és a dir, va parlar ell. Deixem-ho aquí–.
El pacte fiscal va quedar marginat fins que uns anys després, amb CiU fora del govern i Mas com a dirigent, li vaig proposar recuperar-lo. Una de les seves poques objeccions va ser que el seu nom era desconegut per a la majoria de la gent.
El pacte fiscal no va ser concebut inicialment com un sistema equiparable al concert basc, encara que després va evolucionar en aquest sentit, de manera que quan va ser aprovat el juny del 2012 pel Parlament de Catalunya (amb l’abstenció del PP i el vot en contra de Cs) s’havia accentuat la semblança. De vegades el millor és enemic del bo.
En la seva versió primordial el model estava basat en la corresponsabilitat fiscal, i era generalitzable –voluntàriament– a totes les autonomies. Un dels seus objectius era establir un equilibri entre el que ingressaven i el que podien gastar. Resultava molt més racional que l’actual i embolicat sistema de finançament. Ara els governs autònoms tenen una gran capacitat de despesa i poca autonomia per recaptar, un desajust greu criticat per l’OCDE.
La irresponsabilitat fiscal vigent atempta contra el principi d’autogovern, afavoreix l’arbitrarietat del ministre d’Hisenda, propicia l’endeutament irresponsable i fomenta una forma de rivalitat ineficient entre les comunitats autònomes.
Inicialment el pacte fiscal es fonamentava en tres eixos: 1) El traspàs de tota la recaptació de l’IRPF a les comunitats autònomes que volguessin assumir-lo, reservant a l’Estat els altres grans impostos, l’IVA i societats. 2) La definició de la cartera de serveis bàsics garantits per a totes les autonomies. 3) El consorci fiscal format per les agències tributàries estatal i autonòmica.
En aquest model, tots els serveis bàsics disposarien dels mateixos recursos, i a partir d’aquí, l’eficiència fiscal més gran, i l’excedent, redundaria en benefici de les comunitats que l’aconseguissin, desincentivant el sistema actual de transferències interterritorials que subvencionen sistemes clientelars, dissuadeixen la despesa productiva, costen molts diners i, a sobre, no funcionen: malgrat la seva quantia, la diferència entre les comunitats de més ingressos i les últimes només s’hauria reduït a la meitat d’aquí a 70 anys!, d’acord amb les dades de l’anàlisi del Banc d’Espanya Convergencia regional en España: 1980-2015, de Sergio Puente, que a més assenyala que en aquest país la diferència de la renda regional entre les comunitats més i menys desenvolupades és menor que la mitjana de la UE, i alhora la redistribució territorial és molt superior. Així mateix el nostre sistema redistribueix més entre regions que entre persones, si descomptem el sistema públic de pensions, un absurd en termes d’eficiència i de justícia social, perquè tal com està plantejat el reequilibri territorial no redueix automàticament la desigualtat personal, fins i tot pot accentuar-la.
El pacte fiscal seria una bona solució per a Catalunya i alhora canviaria un sistema de finançament que drena els motors econòmics d’Espanya i manté dopat el potencial econòmic de comunitats tan grans com l’andalusa. Si volen començar a resoldre el conflicte català (alliberin els presos) i comencin per aquí.
L’acord canviaria un sistema que drena els motors econòmics d’Espanya i dopa comunitats com Andalusia