Democràcia i corrupció
Per no repetir obvietats m’estimo més remuntar-me a l’origen de la qüestió. En la seva correspondència amb Mandell Creighton, bisbe de Londres, lord Acton acusava els anglicans de molt indulgents amb els papes inics de la història i va emprar la frase famosa: “El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”. Convé posar al dia la frase perquè el poder absolut ja no existeix, només el poder democràtic o majoritari. Caldrà, doncs, reformular-la: “El poder democràtic corromp democràticament”?
Acton era un pessimista històric aristocràtic com Alexis de Tocqueville o Jacob Burckardt, i es lamentava: “No vaig tenir mai contemporanis”, perquè en l’era victoriana ell va criticar la fe incondicional en el dogma del progrés. Ara sí que té contemporanis perquè hem vist que el progrés no és continu, que democràcia no significa necessàriament llibertat, que el nacionalisme no és un fill sa o purament natural, que el poder corromp. Després de molts intents vans, i alguns de catastròfics, d’aconseguir la llibertat per mitjà del poder, ens adonem que la llibertat és un part laboriós que no es pot atorgar o garantir, sinó que ha de reposar en fonaments orgànics amb els quals no es pot jugar. Per això Acton, que no era un conservador, creia en la necessitat de restriccions tradicionals, però no de l’autoritat reial o clerical, sinó del costum i la societat civil, llibertats personals i locals, un complex teixit orgànic de filaments delicats i elàstics que salven el ciutadà d’integrar-se precipitadament a idees abstractes o poders arbitraris i que fomenten el creixement pausat del pensament racional i la llibertat pràctica. Acton va percebre que les llibertats orgàniques de la societat es podien debilitar pel creixement de “la democràcia” i el nacionalisme, i que la societat, amb les velles institucions atrofiades o reduïdes a mera decoració, quedaria desprotegida i atomitzada davant el poder central; i el poder, per naturalesa, no és neutral: és immoral, destructiu, corrupte. Acton va constatar aquest procés a la França de Napoleó III, la Itàlia de Cavour; en religió ho va veure a l’Església catòlica des del concili de Trento i ho va viure sota Pius IX.
Liberal és qui, creient en la llibertat i el progrés, s’adona de les limitacions de la democràcia. La solució no consisteix a rebutjar-la, sinó a augmentar-la: per això Montesquieu va idear la divisió de poders, i per la mateixa raó els liberals reclamen l’enfortiment de la societat civil, els federalistes la descentralització de poders, els intel·lectuals la plena llibertat d’expressió, que avui dia passa tant per la premsa com per la televisió. Una vegada cantats els rituals ditirambes a la democràcia, cal pensar com s’aprofundeix en ella perquè el poder –pel bé de tots, naturalment– no ens faci lliures a la seva manera. La prodigiosa, de vegades heroica, afecció als càrrecs dels polítics democràtics és un indicador del perill imminent. La idea era que uns ciutadans són elegits per un temps per representar els altres; quan se sent “Jo soc polític perquè no sé ser res més”, la democràcia flaqueja. Com aconseguir que els polítics canviïn sovint sense desestabilitzar la marxa del país? El camí va, com a França, per un sistema d’administradors altament competents, per limitar els suposats “càrrecs de confiança” atorgats a gent sense titulació ni preparació, dels quals l’experiència recent ens fa desconfiar. De polítics n’hi ha d’haver, però menys, i menys temps els mateixos. La limitació a vuit anys de mandat seria un progrés en aquest sentit.
Tocqueville és la contrapartida francesa d’Acton; va viatjar als EUA el 1831 per estudiar la reforma del sistema penal i va tornar amb un llibre molt més ampli: De la democràcia a Amèrica. La seva conclusió era que una societat organitzada adequadament podia mantenir la llibertat en un sistema democràtic. Això, que ara sembla evident, no ho era el 1835; i quan es van torçar les coses a l’Europa de les dictadures, Tocqueville va tornar a tenir rellevància, va ser contraposat a Marx com a profeta de canvis socials. Ell creia en la desaparició final de les divisions de classe i la llibertat com a valor polític últim. Les classes no han desaparegut del tot, tot i que s’han anivellat molt i continua el procés de convergència; les ideologies han desaparegut pràcticament des que va caure el comunisme: és el gran moment de la democràcia; què li falta per donar satisfacció a les esperances que s’han dipositat en ella? Li falta aprofundir-se, matisar-se, autocontrolar-se. Tocqueville considera que la millor forma d’organització política era el govern local i les associacions de mida petita. Acton pensava que la pedra de toc per comprovar si en un país hi ha llibertat és la quantitat de seguretat de què gaudeixen les minories; el sectarisme, la prepotència, l’ocupació sistemàtica de tots els àmbits –de la televisió a la Creu Roja– és l’assassinat de la llibertat per mitjà i enmig de la democràcia. Tocqueville, en el segon lliurament del seu llibre el 1840, es va dedicar a estudiar la influència de la seguretat en tots els aspectes de la societat moderna. Prenent França com a exemple, en comptes d’Amèrica, va observar la restricció de llibertat imposada pels liberals que van arribar al poder el 1830, l’augment de la intervenció estatal en el desenvolupament econòmic i, el més inquietant, l’apatia política creixent dels ciutadans i la seva aquiescència davant el nou paternalisme. Va afirmar que el perill més gran de la democràcia és un suau i estancat despotisme. Per això en la seva última obra, L’antic règim i la revolució, va voler demostrar el continuisme d’actituds que van fomentar l’acceptació d’un despotisme similar al de l’antic règim per la França postrevolucionària, que en comptes d’aparèixer com la societat democràtica del futur es revela presonera del seu passat. Va tornar a posar com a model el liberalisme del món angloamericà.
La prodigiosa, de vegades heroica, afecció als càrrecs dels polítics és un indicador del perill imminent