La llimona de Maria Callas
La barreja del geni de la soprano amb el de Schubert venç la llei de la gravetat
Per raons inexplicables, li suggereixo a un amic que es reciti una avemaria abans de ficar-se al llit. O millor canta-te-la, rectifico a temps. Com que és un amic molt col·laborador per naturalesa, me l’imagino sota els llençols cantussejant desorientat. Jo tampoc no seria capaç de cantar-me una avemaria de cop i volta. Em sento responsable d’haver-lo ficat en aquest embolic nocturn, i busco el de Schubert a internet, amb la idea d’enviar-l’hi per entonar-lo una mica. Ensopego amb la versió de Maria Callas, em poso a escoltar-la i, d’improvís, el món deixa de giravoltar entorn del Sol. Aquella veu m’ha agafat desprevinguda i m’ha travessat el crani, em baixa pel coll, em recorre el cos i l’envaeix fins als dits dels peus, que semblen prendre vida pròpia, després de tant de temps oblidats allà baix. No peso. La barreja del geni de la Callas amb el de Schubert venç la llei de la gravetat. Tot ha canviat en un segon.
Immersa en aquest nou univers flotant i misteriós, m’adono de la quantitat de coses inútils que faig al llarg del dia, en comptes d’escoltar aquesta meravella. I arribats a aquest punt, és necessari que vostè, amable lector, no continuï llegint aquestes línies sense buscar aquesta cançó al dispositiu que tingui més a mà i posar-se a escoltar-la. Si és possible amb uns bons auriculars que permetin a la veu de la Callas serpentejar per l’interior de les seves galtes i cames. Potser aleshores entengui com me’n sento, d’insensata, en pensar que podria haver estat anys i panys entretinguda en tota classe d’embolics fútils, despistada amb les estupideses pragmàtiques del dia a dia, sense beure aquest elixir musical. Sense desprendre’m de la closca rasposa de la consciència dirigida i embeure’m en la dolçor d’aquests sons que tenim aquí, a l’abast de les nostres mans, com una llimona madura que se’ns ofereix generosa a l’arbre. Tants anys passant al voltant del llimoner sense veure’l. Pensar que podia haver-me distret tranquil·lament alguna dècada, arribar fins i tot a estar morta del tot, sense haver escoltat les vegades necessàries aquesta versió de la Callas de l’Ave Maria de Schubert. No en dono crèdit.
Després l’èxtasi desapareix com és necessari per a la seva pròpia substància. Però queda la tranquil·litat de recordar que és possible endollar-se a ell de tant en tant. I llavors em passa pel cap un llibre sobre Maria Callas que un home sensible em va regalar fa molt de temps, deixant-hi una dedicatòria il·legible. Corro a la prestatgeria de les relíquies i el llibre continua allà. La dedicatòria també, i continuo sense poder desxifrar els gargots d’aquella mà delicada. Entenc només unes paraules soltes: art, vida, cruel, amor. Construeixo amb elles algunes frases al meu gust. Més endins, la Callas diu: “Ja veurem què és el que passa demà, la vida no pot ser sempre igual”.