Veïns d’una finca municipal en denuncien l’abandonament
L’Ajuntament va comprar fa 8 mesos un edifici del Raval per destinar-lo a pisos socials, però la degradació avança
La droga i l’abandonament degraden una finca de l’Ajuntament de Barcelona ubicada en el número 10 del carrer Reina Amàlia, al barri del Raval. “Qui és?”, crida Pedro Hernández, tot desconfiat, des de l’altre de costat de la porta del seu habitatge. El mateix Ajuntament reconeix que alguna cosa va fallar, que durant els últims mesos es van centrar en les qüestions tècniques, que no van saber atendre la gent... I afegeix que els pròxims dies repararà els errors comesos.
Una xeringa descansa sobre l’ampit de la finestra del replà. “Passi de pressa –diu Hernández després d’obrir la porta–. És que en aquest edifici ja no queda ningú de la gent d’abans, de la de sempre. I entre el narcopís de baix i la gent que es va instal·lar a les escales de dalt, viu mort de por. I ningú no em fa cas. L’Ajuntament ni tan sols no ens cobra el lloguer, ni ens truca... Un dia l’administrador ens va dir que ja no era el nostre administrador. Vam haver d’anar al registre de la propietat per assabentarnos que el Consistori era el nou propietari de la finca”.
El Consistori va aconseguir la propietat del número 10 de Reina Amàlia a finals de juny de l’any passat. Va ser fa vuit mesos. Aquella operació, van explicar llavors fonts del govern d’Ada Colau, serviria per salvar el gimnàs social Sant Pau, per convèncer els propietaris que no tancaran l’equipament esportiu. I a més el 10 de Reina Amàlia es rehabilitaria i destinaria habitatges socials. La demanda de l’Ajuntament contra els ocupes que queden a la finca va ser admesa a tràmit a finals de gener.
L’Institut Municipal de l’Habitatge va enviar ahir als Hernández un requeriment perquè aportin totes les dades i documents pertinents. Les fonts municipals van agregar que mentrestant el Consistori està elaborant un projecte de rehabilitació integral de l’edifici. Fa mesos que les entitats veïnals que lluiten contra els narcovem pisos denuncien el tràfic de drogues que hi ha en aquesta finca.
“La meva mare va néixer en aquest edifici i es va casar amb el del pis de dalt –continua explicant Hernández mentre desempolsega un vell contracte de lloguer–. És un contracte indefinit amb tres subrogacions. L’última la va fer el meu pare. Fa molt de temps això va ser una comunitat de veïns normal i corrent, de gent del barri. Però la gent es va anar fent gran, es va anar morint, va anar marxant... i els propietaris no van voler mai gastar-se un duro perquè pagà- molt pocs diners de lloguer. A poc a poc tot es va anar fent malbé. Alguns pisos van ser ocupats, després desallotjats, després tapiats... El nostre narcopís té un munt d’anys. Jo crec que és dels primers de Barcelona. Un que es dedicava a obrir portes pel barri el va revendre a uns traficants. El gimnàs Sant Pau es va inundar per una cosa que van fer allà... I no tenim aigua calenta perquè no tenim pressió d’aigua. Ens dutxem escalfant cassons. Tenim un sistema del segle XIX. Els lampistes no s’atreveixen a entrar a la sala de comptadors, a acostar-se als dipòsits. Tenim tantes goteres que cada any se’ns enfonsa el sostre de la cuina. Tenim la humitat ficada als ossos. Quan l’Ajuntament el va comprar, l’edifici ja estava fet una porqueria, ja feia molta pena. La cartera no s’atreveix a entrar. Em dona les cartes quan em veu pel carrer”.
Hernández va anar a l’audiència pública del districte de Ciutat Vella que es va fer la setmana passada per explicar la seva situació. Ho va fer d’una manera molt eloqüent. “Jo soc l’últim veí del número 10 del carrer Reina Amàlia –va dir a la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin–, i si volen contestarme doncs facin-ho, i si no, doncs no...”. Llavors, continua recordant Hernández, la regidora Pin em va dir que els ritmes de les administracions són complicats, que els ocupes havien estat denunciats, que esperava poder accelerar el procés... “I després una treballadora del districte es va acostar a mi i em va dir que la regidora m’avisaria aquesta setmana per fer un cafè, que volia parlar amb mi. Però la setmana s’està acabant i encara estic esperant la seva trucada”. “Som conscients de l’angoixa i el patiment d’aquest veí –van insistir ahir fonts de l’Ajuntament–, i ja hem intentat posar-nos en contacte amb ell per corregir el nostre error i solucionar la situació d’incomunicació que hi ha hagut. No se’l va atendre correctament. No se li va oferir un referent per atendre de manera integral la seva situació. Des d’un primer moment ens vam centrar bàsicament en les qüestions més tècniques referents als problemes relacionats amb l’estat físic de l’edifici”.
El Consistori reconeix errors: es va centrar en les qüestions tècniques i no va atendre l’angoixa dels llogaters