El còmic humanista
Forges era simpàtic, loquaç i res humà no li era aliè. Fins al punt que quan intuïa que se li havia escapat alguna causa justa, la recuperava per transformar-la en vinyeta reivindicativa, somriure de protesta o projecte gràfic singular. Les seves especialitats eren la intimitat matrimonial i subratllar els llocs comuns més col·loquials o la poca vergonya dels cretins. Va tocar moltes tecles, però no va aconseguir superar la percepció monotemàtica de ninotaire, que semblava negar-li el talent com a novel·lista, radiofonista, pare orgullós del seu fill o cameo d’experiments imprevisibles (amb Juan Carlos Ortega, per exemple).
Protagonista de l’Espanya democràtica de la transició –que avui se’ns presenta com a corrompuda muntanya de merda inquisitorial–, Forges tenia un talent natural per detectar els impostors del llenguatge, els demagogs i, com s’ha comprovat les últimes hores, va contribuir a l’educació sentimental (i a l’educació a seques) de milers d’espanyols. Cadascú té les seves preferències i, per no ser excepció, jo en recordaré una. Dues butaques confrontades, ocupades per un parell de marianos tecnocràticament pendants. El primer diu: “Si las estadísticas no mienten...”. I el segon l’interromp: “Mienten”. I el primer tanca la seqüència: “Ah, pues así nada”.
Com que avui hi ha barra lliure per expansions sentimentals i anècdotes, jo també diré que vaig conèixer Forges. Per telèfon. Vam parlar dues o tres vegades l’any 1998, quan ell va decidir encapçalar el comando d’incauts fundadors de la revista A las barricadas. Volia recuperar l’esperit d’Hermano Lobo i Por favor encara que ni l’època ni les circumstàncies eren les mateixes (a la portada del número 1, una declaració de principis: “¡No nos moverán (lo suficiente)!”). Em va oferir de participar en el projecte. No va haver d’insistir gaire perquè en l’aventura l’acompanyaven Vázquez Montalbán i Gila, que si m’haguessin demanat d’amputar-me un colló, ho hauria fet. Li vaig proposar una columna amb l’epígraf “Cosas que hacer en España si uno no está muerto” i la primera es va titular “Hablar mal de los catalanes”. D’aquelles trucades en recordo l’entusiasme, la generositat i les ganes de recuperar una ferocitat contestatària que continua sent necessària en una Espanya que, com retrata la seva última vinyeta, és flàccidament irreparable. Forges no era una estructura d’Estat sinó un humorista excepcional. Tant que, quan va editar una enciclopèdica història d’Espanya (en això també va ser pioner), amb cada fascicle regalava una pedra. Una pedra, subratllo per als que avui ens intenten vendre com a humor excrescències reciclades d’internet. No sé on l’enterraran, però, amb la gratitud anònima dels que vam aprendre de la seva humanística mirada, hauríem de visitar la seva tomba i deixar-hi aquelles pedres com a homenatge i com a fòssils de somriures i d’un esperit contestatari que ja no podrem compartir.
Forges tenia un talent natural per detectar els impostors, els demagogs i els cretins