El declivi de la Penya
Els èxits esportius dels anys noranta són l’origen de la crisi actual
El rellotge de la taula es va tornar boig el 21 d’abril del 1994. Després que Corny Thompson col·loqués el 57-59 al marcador, al pavelló la Mà d’Elies de Tel-Aviv, on es disputava la final del Campionat d’Europa de Clubs entre el 7up Joventut i l’Olympiacos, hi va passar de tot. Com si fos conscient que havia de passar una cosa increïble, el crono es va tornar boig després del triple del nordamericà, que tot seguit va cometre una personal sobre Paspalj quan faltaven set segons. Però el temps va continuar avançant fins als 4 segons i les 8 dècimes abans d’aturar-se. Ningú no va protestar. Hi havia massa tensió. El jugador serbi va fallar els dos tirs lliures, però llavors el rellotge es va quedar quiet, impàvid, com si no volgués veure un desenllaç que ja estava escrit, i la Penya va aconseguir el primer gran títol del bàsquet català. Lluís Conesa, president del club badaloní, es va abraçar a la pista amb molts jugadors i aficionats, que van celebrar una victòria històrica. “He tocat el cel amb els dits”, va dir llavors Jordi Villacampa, una de les figures de l’equip que després va ser president de l’entitat 18 anys.
“Espero que trobin les solucions adequades”, explica Andrés Jiménez, format a l’inesgotable planter de la Penya per després continuar la carrera al Barcelona. “No vull ni pensar que la cosa vagi a més”, diu Jiménez, un jugador de gran vàlua que va deixar el club verd-i-negre per anar-se’n al blaugrana molt abans que els problemes econòmics del club de Badalona fossin coneguts. Perquè aquell 21 d’abril, mentre molts somreien a la pista després d’una victòria fantàstica, el destí del Joventut ja era incert. Els comptes no quadraven per culpa d’una embogida fugida cap endavant amb un projecte esportiu tan atractiu com perillós, perquè anava molt més enllà de la realitat del club. Aquells anys la Penya va passar d’un pressupost de 400 milions de pessetes a més de 1.000, i el nombre de socis també va augmentar, fins a arribar als 11.000.
“El que passa provoca frustració. Sents ràbia per la crisi que travessa un club històric que ha guanyat molts trofeus importants i tristesa quan parlen d’una possible dissolució”, diu Rafael Jofresa, base titular aquell 21 d’abril. Aquella primavera, malgrat els merescuts somriures a la pista del Maccabi, el futur del Joventut que presidia Lluís Conesa era molt compromès per culpa de decisions molt arriscades en l’àmbit econòmic, malgrat els èxits esportius (dues lligues i aquest títol europeu). El moment actual no s’entén sense saber què va passar aleshores.
“Endeutar-se sempre és un mal assumpte”, assegura Nino Buscató, un dels jugadors més representatius de la història de la Penya. El base va viure els seus millors anys amb el club de Badalona entre el 1964 i el 1974. Buscató, sempre amb els peus a terra, sap que “no es pot menjar caviar cada dia”, i té molt clar que “es va estirar més el braç que la màniga”. “Passi el que passi –afegeix–, l’afició no abandonarà mai un club que té el millor planter d’Espanya. La situació és difícil, però no s’ha de llançar la tovallola”.
L’històric jugador, de 77 anys, sap que “no es pot lluitar amb gent que és més potent econòmicament parlant. Només del bàsquet no es pot viure. Ha faltat més modèstia, i el pavelló d’Ausiàs March no s’hauria d’haver vengut mai. Era un patrimoni del club, i en aquella operació no es va tocar de peus a terra. Ha faltat realisme”.
El badaloní Josep Lluís, una altra de les figures històriques del club i ajudant durant vint anys del seleccionador Antonio Díaz Miguel, creu que “Juanan Morales ha estat molt valent acceptant la presidència ara. És un moment complicat, i la meva esperança és que tot se solucioni, malgrat que aquí no hi ha un club de futbol al darrere per solucionar els problemes”.
En l’etapa que va ser regidor d’Esports de l’Ajuntament badaloní hi va haver la venda del pavelló, “que segons la meva opinió va ser positiva perquè va ajudar a pagar una part dels deutes. Però es van gastar molts diners en fitxatges sense tenir clar qui pagaria tot això després”. “És una llàsti-
LA HISTÒRIA El Joventut va aixecar un equip campió sense pensar que aquella despesa hipotecava el futur EL PAVELLÓ D’AUSIÀS MARCH Noms rellevants lamenten la venda d’un recinte que ara tindria un gran valor
ma el que passa, però el club ha de continuar. Amb l’Estudiantes té el millor planter d’Espanya, i s’han de trobar sortides”, diu per acabar.
Jordi Villacampa, l’anterior president, recorda: “He passat 40 anys en un club que no es mereix el tracte que rep. Ho vam deixar tot ordenat quan vaig marxar, amb un deute a Hisenda a pagar en vuit anys i el compromís de l’Ajuntament de comprar els terrenys de Mas-Ram. Però després els pactes no es compleixen”. “Com pot ser que deixin morir una entitat si hi ha diners?”, es pregunta l’exjugador, present a la històrica final de Tel-Aviv.
També en va ser president Jordi Parra després de la seva etapa en la pista, que es va allargar set anys al Joventut, el club de la seva vida. Només va estar una temporada (1995-96) en la presidència, “uns mesos molt difícils. El que passa ara és la crònica d’una mort anunciada. Vam anar-hi amb la il·lusió d’ajudar una entitat en què havíem estat des de petits i que portem al cor, però ens vam trobar amb un gran desordre, contractes que no es podien assumir”, explica amb tristesa.
La primera decisió va ser una reducció dràstica de despeses amb l’objectiu d’estalviar
L’ESPERANÇA El desig unànime és que hi hagi solucions que garanteixin la continuïtat de l’entitat
tant com es pogués. “En qualsevol empresa hi ha d’haver un control. L’objectiu era estabilitzar els números per no dependre de ningú, ni de les subvencions”, assegura. Catorze mesos després de la victòria davant l’Olympiacos, només els germans Jofresa, Rafael i Tomàs, Villacampa i Albert continuaven a l’equip. Juanan Morales, l’actual president, i Mike Smith, per exemple, se’n van anar al Reial Madrid; Thompson, al Lleó, on es va retirar, i Ferran Martínez va tornar al Barcelona.
Parra va dissenyar un pla de viabilitat conservant el pavelló d’Ausiàs March (“Un patrimoni del club que ara tindria un gran valor”), transformant-lo en centre comercial perquè la normativa ho permetia i creant, a l’entorn, una Masia a l’estil de la del Barça. “Però no va ser possible. Van passar coses estranyes, i quan passa això és que hi ha diners pel mig. Vist això, el Joventut ha durat més del que esperava”, conclou. Un any després del seu accés a la presidència, Parra va ser obligat a dimitir perquè no tenia el suport dels accionistes majoritaris, Baspenya, una associació fundada el 1982 per Conesa.
En el present, Juanan Morales, també exjugador, dirigeix l’entitat i busca solucions amb l’Ajuntament de l’alcaldessa Dolors Sabater amb l’assessoria de la secretaria de l’Esport de la Generalitat. En l’horitzó, si no hi ha acords, es manté la convocatòria d’una assemblea general d’accionistes que fins i tot podria decidir la dissolució del club. El repte de tots és evitar-ho.