Allò mai vist
Aquestes últimes setmanes, les notícies no han estat sempre positives. Entre altres elements, els tipus d’interès als EUA han començat un camí alcista que amenaça amb desestabilitzar els mercats de bons i accions, mentre els vents de cua han iniciat un cert canvi de tendència. Unes modificacions que, en alguns casos, poden ser rellevants per a nosaltres i torçar l’actual recuperació. Per això, cal saludar molt positivament els resultats del comerç exterior de béns el 2017, dels quals voldria destacar certs trets.
Primer, la positiva dinàmica de les exportacions no és nova: reflecteix una tendència, iniciada el 2010, que les ha elevat de 186.000 a 277.000 milions d’euros el 2017 (del 17,7% al 24,1% del PIB), i això malgrat la frenada en material de transport. Un fort augment que tradueix la diversificació de mercats dels últims anys: el 8% d’augment de les vendes a la UE ha estat menor que el de les dirigides a la resta d’Europa (11,6%), els EUA (10%), Amèrica Llatina (12,7%) o la Xina (24,4%).
Segon, la intensa recuperació en importacions el 2017 (10,5%), encara que caldrà esperar per caracteritzar-la. I això, tant perquè el seu avenç des del 2011 ha estat reduït (fins al 2016, a raó d’un 0,7% anual) com perquè el seu increment el 2017 reflecteix l’explosió de les energètiques (36,4%) davant el contingut augment de les no energètiques (3,2%).
Finalment, el saldo de la balança de béns (-24.000 milions el 2017) es troba molt allunyat dels registres previs a la crisi i, també, dels dels anys 2008-2011 (de -60.000 milions/any). I la seva composició és positiva: reflecteix un valor pràcticament nul en béns no energètics, amb la
L’èxit exportador és clar, però hem de recordar que es basa excessivament en la contenció salarial
qual cosa el modest desequilibri exterior cal atribuir-lo a l’energia, una cosa esperable atesa la nostra dependència del petroli.
En vista d’aquesta evolució, tres consideracions.
L’èxit exportador és inqüestionable. Però faríem bé de recordar l’excessiva contribució de la contenció salarial a la seva millora: per mantenir aquest impuls la pròxima dècada caldrà reforçar els avenços de productivitat. Respecte a les compres, el seu contingut augment els últims anys sembla apuntar que la millora de competitivitat externa s’ha traduït en un parcial desplaçament d’importacions al mercat intern. Finalment, per un país tan endeutat amb la resta del món com Espanya (el deute net se situa a prop del 85% del PIB), cal saludar el modest dèficit comercial (un -1,9% del PIB en mitjana del 2013-2017), que anticipa una balança de pagaments novament en superàvit. I això amb forts avenços de la demanda interna. Aquest superàvit hauria de continuar per reduir el deute exterior al nivell exigit per la UE (-35% del PIB).
Creixement del PIB amb fort avenç de la demanda interna, millora exportadora i modest dèficit en la balança de béns: allò mai vist. Congratulem-nos-en, doncs. I sense que serveixi de precedent, al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.