Acontentar l’auditori
Lluís Amiguet ens recorda que encara que una paraula resulti agradable a l’oïda no significa que sigui sàvia, ni molt menys que el seu emissor sàpiga fer res més que afalagar l’auditori tal com feia un cavall alemany: “Hans adorava les multituds i els periodistes, encantats de publicar les seves gràcies i de comprovar diàriament que sabia les dates del calendari. Fins i tot un grup d’intel·lectuals prussians van firmar meravellats el 1904 una insòlita declaració donant fe del seu no menys insòlit talent”.
Des de fa ja alguns anys la marca Barcelona m’ha permès anar pel món sense necessitat d’exhibir nacionalitat. A l’Àsia, l’Àfrica, Europa i Amèrica identifiquen la ciutat amb personalitat pròpia, moderna, liberal i capaç d’organitzar cimeres internacionals i de promoure tota mena d’esdeveniments esportius, culturals i econòmics. Barcelona, així, a seques, ha estat el millor dels passaports.
La història de Barcelona és mil·lenària i complexa, mai descoberta del tot, com ens recorda Lluís Permanyer en les seves cròniques en aquest diari, de lectura imprescindible. Barcelona ha estat moltes vegades portada als mitjans internacionals, que van donar compte dels convulsos anys del segle passat en els quals la ciutat era un feu anarquista, de desordres, dels episodis brutals entre comunistes el maig del 1937, de bombes, de venjances contra milers de burgesos i catòlics assassinats al començament de la Guerra Civil i amb una repressió franquista a partir del 1939 que va comportar la presó i la mort d’altres milers de catalans que van ser jutjats sense cap tipus de garanties jurídiques. L’afusellament de Lluís Companys a Montjuïc pel fet d’haver estat president de la Generalitat encara perdura en la memòria col·lectiva de molts catalans.
Però Barcelona va viure també l’inici d’una resistència minoritària i ben organitzada al franquisme. Va ser en el Palau de la Música precisament on el Cant de la Senyera per commemorar el centenari del naixement del poeta Joan Maragall va provocar un consell de guerra a Jordi Pujol, que va ser condemnat a set anys de presó, dels quals en va complir tres. Els fulls volants llançats a la platea portaven com a títol Us presentem el general Franco.
S’ha dit que Catalunya era la locomotora d’Espanya i Barcelona la gran capital industrial que era també un mirall en el qual sempre s’han fixat totes les ciutats, viles i pobles catalans. La capacitat d’integrar nouvinguts ha estat una de les seves característiques històriques, cosa que ha permès que la ciutat sigui plural, oberta, innovadora i imaginativa. La llengua s’ha mantingut gràcies a l’activisme cultural de les entitats cíviques en els temps difícils i també a l’acord de les principals forces polítiques que van apostar per la normalització lingüística i per la integració. No ha passat el mateix a Marsella, Gènova, Nàpols o Venècia.
El 1986, Barcelona va tornar a aparèixer a les portades de la premsa internacional quan Pasqual Maragall, Juan Antonio Samaranch i un grup de personalitats de la societat civil es van comprometre perquè els Jocs Olímpics del 1992 fossin un èxit. Hi havia un projecte en el qual les forces vives de la ciutat, el govern de Felipe González, Jordi Pujol amb menys entusiasme, els mitjans de comunicació i el voluntariat es van sumar amb entusiasme a un objectiu col·lectiu del qual encara vivim.
Maragall va crear un cinturó perifèric per facilitar la circulació, va obrir la ciutat al mar, va guanyar el barri de la Vila Olímpica, va promoure la neteja de les façanes modernistes i va canviar la cara d’una Barcelona que avui és visitada per milions de turistes i que, a més, és un centre tecnològic de primer nivell.
Quin projecte té la Barcelona d’Ada Colau? No ho sabem. Sembla que es concreta en foragitar el turisme, dificultar la restauració, restringir les terrasses, solcar la ciutat de carrils bici i donar curs a tots els manters que impedeixen el lliure trànsit de vianants, els més perjudicats per l’alcaldessa Colau. Està sola amb els seus onze regidors.
A l’equip municipal el diverteix fer caure estàtues, canviar noms de carrers, prohibir iniciatives i governar per als ideològicament afins. És probable que després de les eleccions del 2019, aquells als quals ara dona un suport ambigu i intermitent acabin arraconant-la formant un altre tipus de coalicions.
El futur de Barcelona no depèn de que es quedi o no el Mobile World Congress sinó de que recuperi l’esperit de la modernitat i la creativitat del segle XXI, que està precisament en les desenes de milers de persones que estan visitant i participant en el congrés de les noves tecnologies. És l’esdeveniment amb més força transformadora que hi ha al món.
Calia saludar els congressistes amb un espectacle de xoc institucional com el que es va viure diumenge a la nit? Hi pot haver motius, però no prou importants per jugar amb el futur d’una ciutat que vol continuar oberta al progrés, a la pluralitat i a la llibertat de tots. Sembla que tot això no tingui cap importància.
A Colau li ha faltat talent polític per buscar aliances que sumessin per dibuixar un altre gran projecte de Barcelona com a referent nacional i internacional. La ciutat recuperarà l’esperit emprenedor i de progrés que sempre l’ha distingit.
A l’alcaldessa li ha faltat talent polític per buscar aliances per construir un projecte sòlid i ambiciós per a Barcelona