Torna l’agent Remil
Jorge Fernández Díaz publica ‘La herida’, el seu últim thriller protagonitzat per l’agent Remil
Jorge Fernández Díaz presenta La herida, una nova aventura de l’inspector Remil, un thriller que està arrasant a l’Argentina natal de l’autor.
CULTURA
Castel dell’Ovo a Nàpols (tancat al públic i obert a la Camorra), la vella Roma, la llunyana Patagònia, quatre històries d’amor amb dones molt diferents (“una dona depredadora és el triple de perillosa que un home depredador perquè és més intel·ligent”) i un ampli entramat de persecucions componen l’última proposta de Jorge Fernández Díaz a La herida (Destino).
El thriller del periodista argentí arrasa al seu país, i supera fins i tot Dan Brown.
Remil, com en ocasions anteriors, és l’agent secret, detectiu, guardaespatlles i conspirador que ens guia. “Representa el trinxeraire que tots portem dins”, puntualitza l’autor.
Fernández Díaz (Buenos Aires, 1960) ens porta per itineraris de tatuatges penitents, per l’interior del museu vaticà i l’imaginari d’Hipàtia d’Alexandria, ens presenta la germana Mariela del Sagrat Cor i els miracles de la sang liquada de sant Gener...
Arrenca amb una imatge desconcertant: una monja desfentse de l’hàbit per cremar-lo... “Jo vaig ser format pels salesians per convertir-me després en una espècie d’agnòstic flexible, encara ho soc. Al papa Francesc el que no li puc criticar, perquè ha estat extraordinari, és haver creat un grup del que allà anomenem curas villeros. Les faveles són Villa Miseria, on va penetrar el narco. I ell ha construït un grup d’herois, gladiadors amb sotanes que lluiten malgrat ser amenaçats per les màfies diàriament”.
No pot oblidar el seu passat d’analista polític. La ficció li ha permès transitar per terrenys que el periodisme no li deixava trepitjar. “Jo he vist això durant trenta anys en el periodisme de trinxera. Em calia abocar-ho en algun lloc... Crear una èpica, un passat heroic, un polític; ara això no es fa gaire. Al meu país, el que també es fa és comprar escriptors
“Bergoglio ha creat un grup d’herois amb sotana que lluiten cada dia malgrat estar amenaçats per la màfia”
i actors, manipular jutges i utilitzar periodistes amb dossiers d’intel·ligència...”
La fe contra els diners. “Crec que Bergoglio no va somiar mai ser papa, ell va somiar ser Perón. Tinc la sensació que a la tarda, per relaxar-se, en lloc de jugar al mus juga amb intrigues polítiques”, aposta Fernández Díaz.
L’autor continua escrivint al seu barri de Palermo, “el barri de Buenos Aires on vivia Borges”. I al seu detectiu, Remil, li transfereix coses de la seva pròpia vida. “Tots tenim ferides, des de la infantesa. En Remil perd la confiança del seu pare i aquí reconec part biogràfica. Jo soc fill d’asturians emigrants, i el meu pare va decidir, quan jo tenia quinze anys que jo seria un desastre perquè m’interessava escriure. Ser escriptor, per ell, era ser gandul. Ell, cambrer, confiava en un futur per al seu fill... La meva vocació el destrossava! Vaig passar vuit anys sense parlar-hi de res més a part de futbol”.
Va arribar la reconciliació? “Sí, molts anys després, quan jo ja en tenia 25, vam rebre una trucada a la redacció. Era el meu pare. Volia saber com acabaria un dels personatges dels meus relats. “Recuperarà els diners?”. Els seus amics li preguntaven i ell es va sentir orgullós de mi. Li vaig contestar, vaig penjar i em vaig tancar al lavabo a plorar”.