Supervivents sense esperança
Fugitius de l’EI i de les bombes viuen atrapats en camps de refugiats
Al camp de desplaçats i refugiats d’Ain Issa (Els ulls de Jesús), a Síria, no sobra precisament l’esperança perquè ningú la conrea.
“Tinguis el que tinguis, només hi ha paracetamol. I només et donen pa”. Mustafa Abu Hef va perdre aquí el seu tercer fill, de set anys, d’un dia per a l’altre i al cap de quatre mesos d’arribar al camp sense que, segons diu, el personal mèdic li donés l’atenció deguda. Bull d’ànsies de justícia i ha denunciat tot el denunciable.
Ningú no endevinaria la seva tragèdia si veu com treballa en una de les dues teteries-botiga del camp de desplaçats d’Ain Issa. Sí, en efecte, allà hi ha aquesta mena d’establiments, com en tot camp normalitzat, i també hi ha una perruqueria femenina i un colmado, i fins i tot venen senyal d’internet, però tot això només està a l’abast de pocs. Les famílies s’amunteguen a les tendes de l’Acnur i, segons en Mustafa, fa vint dies es va distribuir per primera vegada “una mica de menjar de qualitat”: cinc ampolles d’oli, cinc paquets de macarrons, d’arròs, i una sola llauna de pasta de tomàquet. Mustafa va fer de guarda en el camp per a Unicef durant tres mesos per un salari de 30.000 lliures (uns 50 euros) que no va cobrar mai.
“Quan vam arribar, morts de gana, després de vendre-ho tot per sortir d’Al-Raqqa, hi havia un paio que havia organitzat una cuina comunitària, però allò no ho podien menjar ni els gossos”. Pintor de parets, també pescador, veí del cèntric carrer AlFronteres Mansur, va pagar mig milió de lliures sirianes (800 euros) a un traficant vinculat a l’Estat Islàmic per fugir de la ciutat bombardejada. “Deu dies abans de l’alliberament, 46 dels meus parents van morir, 36 d’un sol cop al soterrani de casa, entre el carrer AlMansur i el 23 de febrer. Fa vint dies hi vam anar per buscar els cadàvers, amb el meu germà i el meu nebot, i enterrar-los, però un cos no el vam trobar. La meva casa estava destruïda i ens havien robat. Si hi vull tornar, no tinc res per construir casa meva”.
Acnur, Unicef, Metges sense i poc més. La presència humanitària en aquest camp, que acull uns 25.000 desplaçats a 50 quilòmetres d’Al-Raqqa manté un perfil baix, pel que sembla perquè, administrat per les milícies kurdes, una atenció més gran podria implicar cert reconeixement de les autoritats del Kurdistan sirià, i ningú no té ganes de molestar Turquia. I tot i això, Ain Issa és el millor que hi ha. Hi ha altres camps, dispersos entre la província d’Al-Raqqa i la d’Hasaka, dels quals se sap poc i les mancances dels quals són moltes. S’ha dit que no se’n surt si no hi ha una estricta supervisió dels kurds de Síria i a prop del mur de 900 quilòmetres aixecat per Turquia a la frontera amb Síria, no són poques les viles àrabs que encara estan deshabitades. A Ain Issa hi ha el camp vell, el camp nou i un tercer que unes tres setmanes enrere allotjava unes 70 famílies de membres de l’Estat Islàmic.
L’accés està estrictament restringit fins i tot als treballadors humanitaris, encara que hi ha excepcions, com que s’emportessin una jove tunisiana a l’hospital de Tal Abyad, l’habitació de la qual està vigilada per un policia. El portaveu militar kurd a Ain Issa no admet “ni preguntes ni respostes” sobre aquest camp, més de presoners que de refugiats.
Ain Issa recull sobretot desplaçats de les províncies d’Al-Raqqa i Deir ez-Zor, però també refugiats iraquians. Si l’Estat Islàmic va néixer a l’Iraq i es va estendre a Síria en el seu afany d’esborrar
MÉS PRESÓ QUE REFUGI Al camp d’Ain Issa n’hi ha un altre, restringit, per a famílies de membres gihadistes
les velles fronteres herència del colonialisme europeu, la seva violència i la resposta militar per erradicar-lo han provocat desplaçaments en el mateix sentit, igual com la guerra siriana ha estat enviant refugiats a l’Iraq, o a Turquia. O de l’Iraq a Turquia passant per Síria, i de Turquia a Europa.
Així, la família d’Um Haizam, de Salah al Din, comparteix tenda de campanya amb una altra família iraquiana, de Fal·luja. Tot just sis metres quadrats i un sol matalàs per a aquesta dona, dos fills i un nebot, que fa dos anys que proven de reunir-se amb dues filles a Turquia. Van pagar prop de 800 euros per passar a Síria pel pas d’Albu Kamal, enmig d’atacs aeris, i es van quedar dos mesos amb altres famílies fugides en cases buides d’un poble a prop de Deir ez-Zor, ciutat que llavors estava dividida entre l’exèrcit sirià i l’EI. El fill gran, Haizam, ha començat a treballar de paleta per quatre euros al dia però el petit, Hafez, ha perdut la vista d’un ull i la de l’altre perilla. No tenen res, els gihadistes tan sols els van deixar els documents de la mare i ho han venut tot. És molt difícil que puguin arribar a Turquia i pel que fa a l’Iraq, Um Haizam té por de tornar “perquè som sunnites” i tem la revenja del poder dominant xiïta per la identificació que es fa de l’EI amb els sunnites.
Akram Ashem Mohamed, enginyer, va ser detingut a l’Iraq, a prop de la frontera, però va ser l’Estat Islàmic qui el va acabar duent a Síria... presoner. “Em van
L’accés a Turquia és difícil i hi ha qui tem tornar a l’Iraq per la revenja xiïta
acusar de matar un combatent estranger de l’Estat Islàmic a Ramadi. Em van detenir a mi i a un cosí de la meva muller. A ell el van torturar, a mi també, vaig estar emmanillat 30 dies abraçant les meves cames, em van arrencar ungles. Ell va confessar iel van matar”.
Convé dir que aquest home és sunnita i que afirma: “Desafio tots aquells que diguin de l’EI qualsevol cosa positiva”. Se’l van endur amb altres presos a Albu Kamal –el mateix lloc al qual va arribar Um Haizam– amb els ulls embenats. Però com que no tenien prou cotxes els gihadistes van matar diversos presos. Mentre els avions de la coalició contra l’EI, o de Rússia, bombardejaven la zona, en van deixar anar alguns i a la resta se’ls van emportar. Ell va tenir sort: amb ajuda dels kurds sirians, va arribar a Ain Issa. Tot el periple va durar 70 dies.
Dues setmanes va trigar Akram Ashem Mohamed a poder comunicar-se amb la seva dona a Hit, a prop de Ramadi. Té deu filles, una d’elles casada a Turquia, i dos fills. Però, encara que assegura que els kurds li donen “un tracte molt bo”, diu que “als iraquians no ens deixen sortir”, i la seva única perspectiva, potser quimèrica, és reunir almenys 700 dòlars per al traficant de persones. “La meva vida és aquí”.