El Govern May diu que el pla de Corbyn per al Brexit és una “traïció”
“Dins de la unió duanera tenim les mans lligades”, adverteix el ministre Fox
A Liam Fox, el ministre britànic de Comerç Internacional, ahir li va tornar a venir aigua a la boca parlant meravelles que el Regne Unit, si es culmina un Brexit dur, pugui firmar els seus propis acords comercials amb l’Índia, la Xina, o els Estats Units.
Però sir Martin Donnelly, un exfuncionari del més alt rang versat en el tema, va llançar una galleda d’aigua freda sobre les seves il·lusions. “Renunciar per això al mercat únic –va dir– és com canviar un menú de degustació en un restaurant de tres estrelles Michelin per la promesa d’una bossa de patates fregides si un fa bondat”.
En el llenguatge del Brexit, el que pretén Londres ni tan sols és comprar patates fregides, sinó més aviat agafar de franc cireres de l’arbre de la UE. En el cas dels conservadors, de les branques del costat dret per exportar i importar sense tarifes aranzelàries i sense l’obligació d’aportar diners al pressupost comunitari o acceptar el lliure moviment de treballadors mentre la City continua sent la capital dels serveis financers. I en el cas dels laboristes, de les branques del costat esquerre, per gaudir d’un comerç adaptat a les necessitats del Regne Unit mentre escull a quins immigrants dona la benvinguda i a quins no, apuja els impostos i torna a nacionalitzar Correus, l’aigua i els ferrocarrils.
Michel Barnier, el negociador de Brussel·les, va tornar a recordar que la posició britànica és més una fantasia de conte de fades per guanyar temps mentre persisteixen més les diferències internes que un diàleg pròpiament dit. Els interlocutors europeus estan satisfets que el líder del Labour, Jeremy Corbyn, seguint amb l’analogia culinària, hagi escollit almenys un aperitiu del menú al apostar per la unió duanera. El Govern May, d’acord amb el discurs de Fox a la nova seu deBloomberg,continuademanant als cambrers no un parell d’ous ferrats amb patates o un filet, sinó exòtics plats que no hi ha a cap cuina del món, i menys en la de la UE.
És normal que Fox, que es quedaria sense feina i sense cartera en el cas que Gran Bretanya no tingui llibertat per subscriure pactes comercials individualitzats, denunciés la traïció de Corbyn en evolucionar cap a aquest tipus de Brexit, i donar el seu suport a una esmena en els Comuns que desbarataria els plans del Govern May i fins i tot podria provocar la seva caiguda i eleccions anticipades (la idea té el suport de tota l’oposició, i almenys una vintena de tories).
“Seguir dins la unió duanera seria una traïció dels interessos nacionals i deixaria al país en una situació pitjor que l’actual, com una colònia de Brussel·les, sotmesa a les seves normes sense tenir veu ni vot”, va assenyalar Fox, que veu aquests pactes com a mannà caigut del cel. Però en realitat són més la bossa de patates fregides que diu Donnelly, perquè el valor anual de les importacions i exportacions entre la Gran Bretanya i els Estats Units és de 185.000 milions d’euros, de 66.000 milions en el cas de la Xina i de 17.000 milions amb l’Índia. Amb la Unió Europea és de 630.000 milions d’euros, un dinar de tres plats en un restaurant d’aquests en els quals no s’aconsegueix taula sense reserva prèvia.
Fox ha recorregut 350.000 quilòmetres i ha visitat quaranta països (entre ells Panamà, Uganda i Vietnam) per explorar futurs acords i descobrir que “si ens quedem a Europa tindrem les mans lligades i no podrem oferir incentius a potencials socis comercials”. Un pla molt més atractiu, en el miratge que viu Londres, consisteix a robar cireres de l’arbre de la UE, simètricament, amb les dues mans, per la dreta i per l’esquerra. El Brexit és com una força centrífuga que empeny cap als extrems i dona protagonisme a populistes com Corbyn o el tory Jacob Rees-Mogg, que no han canviat en trenta anys.
El primer veu Europa com un club capitalista, venera Lenin, va amb bicicleta i és vegetarià. El segon està obsessionat amb la sobirania nacional, porta armilla, es desplaça en un Bentley i porta als mítings la mainadera. Són la veu del Brexit. Estranya simetria.
El comerç anual de Londres amb la UE, el seu principal soci, ascendeix a 630.000 milions d’euros