‘Mattarellum’, ‘Porcellum’, ‘Rosatellum’...

Itàlia ha tingut quatre lleis electorals diferents en els últims vint anys. Una mitjana capaç d’embogir qualsevol país europeu.

La Constitució del 1948 no va definir el sistema electoral. Els partits antifeixistes es van limitar a donar per bona la llei proporcional amb què es van convocar les eleccions constituents del 1946. Llei proporcional clàssica, amb la possibilitat que cada elector indiqués quatre preferències en la llista escollida.

Amb el proporcional clàssic tots els partits petits tenien garantida la representació a la gegantina Cambra de 630 diputats. (315 escons al Senat). A la Democràcia Cristiana li van entrar ganes de sistema majoritari el 1953 –volia donar el 65% dels escons a la coalició que assolís la meitat dels vots– però l’experiment no li va funcionar. Li van faltar dues dècimes en les eleccions d’aquell any. La clàusula va ser abolida i es va tornar al proporcional clàssic fins al 1993, quan la primera República va començar a caure a trossos com a conseqüència de l’esgotament de la guerra freda i el procés Mani Pulite.

Va venir llavors aquesta segona República que no acaba d’assentar-se, amb la idea de dos grans blocs (centredreta i centreesquerra), sense acabar de matar els partits menors. Feia falta una feina fina. El diputat Sergio Mattarella, fill d’un dels fundadors de la Democràcia Cristiana, va rebre l’encàrrec de confeccionar una llei bipolar que permetés conèixer el pes de cada partit en la seva respectiva coalició. Mattarella va idear un sistema mixt en el qual el 75% dels diputats s’elegien a la manera britànica: petits col·legis uninominals majoritaris, en els quals només es podia guanyar anant en coalición. El 25% restant mitjançant repartiment proporcional en llistes nacionals: competició entre partits. La premsa, sempre irònica, va batejar aquesta llei híbrida com el Mattarellum. El doctor Mattarella, sicilià circumspecte i reflexiu, ocupa en aquests moments el càrrec de president de la República.

Veient venir el seu declivi, Silvio Berlusconi va voler enfangar el camp donant premis de majoria a les forces més votades a la Cambra i al Senat. “Hem fet una porcata (una porqueria)”, va reconèixer el diputat de la Lliga Nord, Roberto Calderoli, a qui se li havia encarregat reformar el sistema. El politòleg Giovanni Sartori la va batejar a l’instant: llei Porcellum.

Sí, era una porqueria. Calia canviar-la. Matteo Renzi va pensar que la seva ambiciosa reforma constitucional hauria de culminar amb una nova llei electoral d’ampli consens, que va batejar com a Italicum abans que naixés. I no va néixer. La reforma renziana va ser derrotada a les urnes. El diputat Ettore Rosato –sempre un democristià– va rebre llavors l’encàrrec d’elaborar una llei amb prima per als partits coalitzats, que compliqués una mica les coses al Moviment 5 Estrelles, que no té gaires possibles aliats al seu voltant. Així va néixer el Rosatellum , la llei amb la qual es votarà diumenge vinent i que gairebé ningú a Itàlia no sap explicar molt bé com funciona. A grans trets: 37% dels escons a col·legi uninominal majoritàri, 61% sota sistema proporcional, 2% per als italians a l’estranger. I un complicat joc de politges entre llistes coalitzades. El recompte serà llarg i fatigós.

Itàlia ha trasbalsat el seu sistema polític canviant quatre vegades de llei electoral en vint anys