Un fèmur agita el passat francès
La troballa d’un os reobre el cas Seznec, un cèlebre misteri judicial des de fa gairebé un segle
França, orgullosa de sentir-se pàtria dels drets humans, no oblida casos com el de Guillaume Seznec. Durant gairebé un segle ha planat la sospita d’un possible error judicial i d’una injusta condemna, una cosa semblant, salvant les distàncies, al cèlebre cas, que va commocionar la societat francesa, entre 1894 i 1906, i va destapar els seus prejudicis antisemites.
El cas Seznec, que ha inspirat diversos llibres i pel·lícules, ha tornat a ser notícia arran de la troballa, el passat cap de setmana, de dos petits fragments de fèmur al celler d’una vella casa a Morlaix, a Bretanya. Si resulta que l’os és humà i l’ADN pot vincular-se al cadàver que es busca, la història d’aquest enigma podria fer un gir. La impressió inicial va ser, en efecte, que el fèmur sí que podria ser d’un home. Després alguns experts ho han posat en dubte i han apuntat cap a un animal boví jove. Les anàlisis no aclariran el dubte fins d’aquí a dues setmanes.
Sigui quin sigui el desenllaç d’aquest thriller històric, França es torna a confrontar amb un episodi que va fer trontollar els seus valors i que va interessar molt el públic de l’època i diverses generacions posteriors.
Els fets van passar al maig del 1923. El llavors conseller general del departament de Finisterre, Pierre Quémeneur, va desaparèixer en misterioses circumstàncies, encara avui no aclarides. Unes setmanes després va ser detingut un dels seus socis en negocis i també amic, l’empresari Guillaume Seznec.
Tots dos havien fet junts un viatge a París, en un Cadillac. Portaven entre mans la venda d’un estoc de vehicles dels Estats Units que havien estat a França després de la Primera Guerra Mundial. De fet, tots dos s’havien fet rics durant aquella contesa.
Seznec va acabar sent condemnat a cadena perpètua per l’assassinat del seu soci, encara que sempre es va declarar innocent i no hi va haver proves concloents ni es va trobar el cadàver. El reu va passar vint anys de treballs forçats en un presidi a la Guaiana francesa, un lloc terrible del qual pocs aconseguien sortir amb vida. El 1946 Seznec va ser indultat pel general De Gaulle. Un any després va tornar a França. Milers de persones el van rebre com un heroi al port de Le Havre. La seva mare, la seva dona i la filla gran ja havien mort. Ell moriria el 1954 com a conseqüència de les ferides sofertes en ser atropellat per una camioneta el conductor de la qual va fugir.
La família de Seznec sempre va reivindicar la seva innocència i va presentar fins a 14 demandes perquè es revisés el judici. Les van denegar, malgrat que es va saber que un cap policial, l’inspector Bonny, havia manipulat proves el 1923 per inculpar Seznec. Bonny acabaria els dies afusellat, el desembre del 1944, per col·laboracionista dels nazis.
Un dels nets de Seznec va viatjar a la Guaiana francesa i va escriure un llibre, el 2001, en el qual va seguir el rastre de l’avi i va explicar el que havia estat aquell infern.
El 2015 una nova dada molt rellevant va sortir a la llum en un llibre, Pour en finir avec l’affaire Seznec (Per acabar amb el cas Seznec), de Denis Langlois. L’autor va tenir accés a un enregistrament del 1978 en el qual un fill de Seznec confessava que el dia dels fets, la nit del 25 al 26 de maig del 1923, quan ell tenia 11 anys, va sentir els crits de la seva mare: “No Pierre, tu no! Deixa’m tranquil·la!”. El nen va mirar després d’amagat i va veure Quémeneur estirat a terra, amb sang al front. El petit es va guardar aquella escena com un secret de família.
Segons Langlois, l’esposa de Seznec, MarieJeanne, segurament va colpejar al cap Quémeneur, amb un canelobre, per defensar-se d’una agressió sexual. Després, d’acord amb aquesta versió, ella i el marit haurien enterrat el cadàver de Quémeneur al celler de la casa. L’espòs hauria acceptat la condemna, sense explicar la veritat durant el judici, per protegir la seva muller.
Si el fèmur trobat a Morlaix resulta ser de Quémeneur, el cas haurà estat gairebé resolt, encara que quedaran per desxifrar molts detalls. Si l’os correspon a un animal, el cas Seznec continuarà intrigant els francesos, un segle més o potser ja per sempre.
Guillaume Seznec va passar 20 anys de treballs forçats, fins que De Gaulle el va indultar