Ibuprofèn

La societat catalana, atrapada en la divisió interna, pot haver entrat en una espiral depressiva. La frustració viscuda pot reforçar les posicions dels que abanderen el tremendisme del “o tot o res”. La majoria independentista pot quedar en mans dels que, incapaços de capgirar la realitat, en comptes de reconèixer els seus límits i de rectificar buscant camins més amples i factibles, tornen a empènyer la societat catalana cap a les roques. Persisteixen a encaminar-la altra vegada cap al xoc, malgrat que, com s’ha vist, ni tenen prou força social per plantejar la colossal batalla que proposen, ni tenen tampoc cap full de ruta, ja que el que tenien va resultar que era essencialment un recurs propagandístic, a tot estirar el guió d’una obra de teatre amb un final tan pompós (la proclamació de la república al Parlament amb tots els alcaldes independentistes alçant la vara) com trist: la ràpida dispersió d’aquella república, el 155, les detencions, les fugues, la implacable presó preventiva.

La victòria electoral de l’independentisme no implica un nou començament. Ha permès demostrar que l’independentisme és majoria política a Catalunya, sí, però no pot oferir cap més projecte a Catalunya que el de persistir en una batalla perduda. Sembla que l’estratègia ja només sigui fer la vida impossible als impietosos guanyadors (boicot al Rei).

Després de la ressaca causada pel vi de la il·lusió, s’està imposant en el cor de l’independentisme el vinagre del ressentiment. Però aquesta agror no

Sembla que l’estratègia ja només sigui fer la vida impossible als impietosos guanyadors (boicot al Rei)

quedarà només instal·lada en la societat catalana. Si no és possible virar en una altra direcció, cristal·litzaran per sempre les relacions d’antipatia entre catalans, certament. Però també entre espanyols. L’evidència del fracàs de l’estratègia de la confrontació hauria de ser un motiu de reflexió general. La força de l’Estat és incontestable, però el forçament de les costures judicials, l’antipatia política i la força abusiva de l’Estat passaran greu factura a tot Espanya.

Sigui quin sigui el nostre ideal polític, si mirem cap a l’horitzó amb els ulls freds haurem de reconèixer que una crisi política cronificada és un pes mort; i és sabut que, amb un pes mort, volar és impossible: si l’economia catalana queda gripada, l’economia espanyola també hi quedarà. La temptació política de cronificar el plet català per treure’n rendiments polítics a la resta d’Espanya (una temptació que s’ha fet més apetitosa a causa de la nova competició per l’hegemonia entre PP i Cs) inevitablement es convertirà en bumerang: acabarà contaminant tota l’estructura econòmica espanyola i acabarà infectant la vida social i cultural dels espanyols en general.

No trobarem sortida si no canviem l’estat d’ànim. Per això és imprescindible eliminar la presó preventiva. La mesura abaixaria la pressió ambiental i afavoriria els corrents pragmàtics. No és el primer cop que parlo de desinflamar. ¿No hi ha ni un metge polític o judicial entre nosaltres capaç de receptar un antiinflamatori?