La mà que sorgeix del tendal
Com la majoria de gent, visc en un pis situat en un edifici encaixonat entre dos altres: un a la dreta i un a l’esquerra. La meva part de darrere dona a un pati interior, ample, on s’aboquen les parts del darrere dels edificis dels quatre carrers que delimiten l’illa de cases. De l’edifici de la dreta només veig el lateral dels balcons. N’hi ha un que sempre està tapat amb un tendal marró, vertical, d’aquests que no es despleguen com fan la majoria. No deu entrar mai claror al pis.
De tant en tant, no de manera programada cada matí o cada tarda a una hora determinada, del tendal marró emergeix una mà que llença pa al pati de l’edifici on visc. És un pati particular, que pertany als veïns de la primera planta, que hi accedeixen per una escala, també privada. A terra, el propietari va pintar fa anys un tros de pista de bàsquet: l’àrea restringida i la circumferència amb la línia de tirs lliures. A la barana, alçada en relació a la pista, hi va posar una cistella perquè la seva filla, que aleshores era una nena, practiqués encistellades. La va pintar un primer cop i, passades unes setmanes, la va haver de repintar perquè la primera pintura es desenganxava i les línies de
De seguida que tira el pa, els coloms s’hi abraonen i, al cap d’uns minuts, n’hi ha dotzenes, disputant-se’l
joc es pelaven. Suposo que a la drogueria li devien donar alguna pintura que no tocava. La segona vegada la pintura devia ser específica per a rajoles perquè aquesta no s’ha pelat gens. Doncs bé, és cap a aquest pati interior que la mà que emergeix del tendal marró tira el pa. De seguida, els coloms s’hi abraonen. Primer en són pocs, però al cap d’uns minuts n’hi ha dotzenes, exaltats, disputant-se la pitança.
¿Per què llança el pa a aquest pati? Sembla lògic que, si li agraden els coloms, el que hauria de fer és escampar-lo pel terra del seu balcó. Així els tindria a prop. Els podria fins i tot acariciar amb la mà per comptes de tocar els pebrots als veïns que no comparteixen la seva passió columbòfila. Quan jo era petit era habitual que els pares anessin amb els fills a la plaça Catalunya. Els nens es posaven veces al palmell de la mà, i els coloms cuitaven a menjar-ne. Que faci el mateix i, si cal, els agafi pel coll. Li recomano una recepta que Paquita Rexach, de l’Hispània d’Arenys de Mar, va explicar a TV3 fa anys. Els coloms que de vegades mengem són d’una raça diferent als de ciutat, però, si tant li agraden aquests, els pot preparar a la vinagreta. Ingredients: quatre coloms, quatre cebes, un tros de cansalada, oli d’oliva, aigua, vinagre de vi, sal, pebre i sucre. Preparació: farciu cada colom amb el cor, el fetge i els pedrers, lligueu-los amb un cordill perquè no s’obrin, salpebreu-los bé per dins i per fora i poseu-los a la cassola. Afegiu-hi dues tasses d’oli, dues d’aigua i dues de vinagre per cada colom, la ceba tallada a la juliana, la cansalada també tallada, la sal i el pebre. Deixeu-ho coure a foc lent durant hora i mitja. Tot seguit, afegiu-hi el sucre i deixeu que faci xup-xup durant cinc minuts. Per acabar, traieu els cordills dels coloms i emplateu-los amb una mica de ceba. Opcionalment, es poden acompanyar amb mongetes del ganxet bullides. Que vagi de gust, cretins que des dels balcons llenceu pa als patis aliens.