President Sànchez
Un dels exercicis més fariseus d’aquests dies farisaics és la ràpida desfilada de líders polítics “escandalitzats” de que Jordi Sànchez pogués ser investit president, al no haver permès, per expeditiva via del Constitucional, la investidura de Puigdemont. Rabents i veloços han aparegut els socialistes, Millos, peperos i la resta del front del 155 prestos a exigir “normalitat” en la política catalana, mentre impedeixen la normalitat d’investir qui té la majoria parlamentària. És un bis repetita que assegura que escolta Catalunya, i ho fa tant que, una vegada rere l’altra, vulnera la seva voluntat majoritària.
Les coses estan de la següent manera, perquè, amb tanta apel·lació a l’esmentada normalitat, oblidem com és d’anormal tot el que està passant. Primer s’intervenen un govern i unes institucions, amb l’única raó que dona la força de l’Estat, després de capar qualsevol possibilitat de referèndum pactat i de reprimir violentament la ciutadania. Alhora, s’inicia una macrocausa penal en què s’estressa brutalment el mateix ordenament jurídic espanyol i s’imposen presons preventives que tenen més aire de mantenir ostatges polítics
Per què perdre el temps amb consens sobiranista, si decidirà la Moncloa qui serà el president?
per forçar els esdeveniments que de procés judicial. I les culpes penals que s’imputen arriben a la bogeria d’equiparar líders pacifistes amb colpistes armats. Alhora, l’Estat imposa unes eleccions a Catalunya, en plena situació anòmala, amb la majoria dels líders sobiranistes a la presó o a l’exili. Malgrat els esforços de tots els poders de l’Estat, el dineral que s’inverteix en opcions espanyolistes i el poder mediàtic al seu servei, l’independentisme guanya sense embuts i reté la majoria parlamentària. Tanmateix, lluny d’acceptar aquesta inequívoca voluntat popular, especialment inapel·lable ateses les condicions en què es produeix, l’Estat manté el setge amb tota mena de traves per impedir que aquesta voluntat popular es faci efectiva.
I és així com, primer, s’impedeix via TC (amb sorprenents i impunes trucades de la senyora Soraya als magistrats) que el president Puigdemont pugui ser investit, i quan la mateixa majoria que té la majoria parlamentària (cosa que significa alguna cosa en les democràcies) planteja que aleshores ho sigui Sànchez, avisen via diaris i declaracions que no ho permetran. El jutge Llarena encara no ha parlat, però tots tranquils, que Millo i La Razón ja han parlat per ell. I així anirem sumant, restant tot el que no li agrada a l’Estat, encara que les urnes catalanes hagin expressat la seva voluntat.
En aquest punt, per què perdre el temps amb consens sobiranista, si decidirà la Moncloa qui ha de governar Catalunya? La qual cosa ens recorda que les eleccions van ser una gran presa de pèl i que no els interessava saber el que volien els catalans. El que volien era torçar la nostra voluntat, i en no aconseguir-ho, la continuen torçant des de l’Estat. Una broma política. Una estafa democràtica.