Quanta, quanta hipocresia...
AEspanya es fa censura! Marxem. Intolerable. Tercermundista. Barcelona, en canvi, vetlla per la llibertat, nit i dia, far i guaita del dret d’expressió allà on uns malvats l’ataquin. Tret de quan alguna cosa disgusta i Barcelona ho censura, tic habitual.
Quina diferència hi ha en termes de censura i llibertat artística entre el despropòsit d’Arco 2018 i la prohibició d’exhibir als carrers de Barcelona el 2013 una fotografia distingida amb el segon premi de l’inqüestionable World Press Photo?
Sí, vivim temps adversos per a la llibertat d’expressió. Aquí i als Estats Units. La llibertat empara avui carallots com el raper ximple de Mallorca –mai els carallots no han tingut tant predicament com ara gràcies a les xarxes socials– però no seré jo qui demani presó per a un ximple que es marca sol. Suportar-lo són pegues de la llibertat d’expressió.
No hi ha com pertànyer a un club de gent mal vista per gaudir davant la impostura de censors i censurats. Quina forma d’intercanviar-se els papers segons “les necessitats del guió”! Als uns i als altres els falta autoritat: proven de prohibir el que els disgusta. Només els demanaria que ens estalviïn les lliçons de moral.
El meu club minoritari d’empestats som els quatre aficionats als toros que queden a Catalunya. Si vostè ha arribat fins aquí, li prego paciència: aquesta columna no va de toros. Va del dret a censurar.
Tinc dubtes sobre el valor artístic de la sèrie Presos polítics però lamento la seva retirada i futura elevació als altars, tot un èxit comercial atribuïble a l’esperit inquisitorial d’un país –Catalunya inclosa– que tan malament s’ha portat i es porta amb el liberalisme, ideologia anglosaxona que no arrela
El poder polític a Madrid censura el que li molesta, el mateix que hem vist a Barcelona aquests anys
mai. Com graciós resulta escoltar per aquí tants capitans Renault –Casablanca– parlant de llibertat artística després de carregar-se per collons la maleïda estàtua de Franco al Born.
Torno al meu club de desgraciats. Critiquem això d’Arco i vam avalar la censura d’una fotografia premiada internacionalment d’Ochoa de Olza sobre la tragèdia d’un home borni, un primer pla colpidor? Tots els censors són iguals i aquesta és terra de censors, uns de dretes i uns altres progres, uns madrilenys i d’altres molt catalans.
Similar episodi es va repetir a Barcelona el 2015 amb una altra fotografia de qualitat –el torero Morante emulant Dalí, sense toros ni sang–, ja sota el mandat d’Ada Colau i no de Trias. Una altra demostració de respecte exquisit a la llibertat artística...
No ens enganyem. El poder polític sempre reacciona igual davant el que li incomoda. Dispara. Tradició tan penosa com la hipocresia de ficar la punteta i dir “jo no he estat”. Censura és la retirada d’Arco i censura va ser allò del borni Padilla, el Ciclón de Jerez, fotos que sí que van aparèixer al The New York Times.