Els censors de sempre

Ho va dir el papa Francesc i jo també ho penso: en la vida sobren buròcrates i acusadors i falten inconformistes i gent que se sàpiga posar a la pell dels altres. Tant que va costar guanyar la llibertat, el progrés i la democràcia. Tant que va costar que els vencedors de la guerra demanessin perdó, que els vençuts perdonessin. Ens ho mereixem, això que ens passa ara?

La llista de despropòsits i fets inexplicables és inacabable. El vodevil sobiranista ha resultat trist i impropi de polítics honorables i responsables, certament. Però la persecució de les seves idees, sovint simples ocurrències i argúcies de vol gallinaci, ha arribat a uns extrems tan desproporcionats i impropis d’una democràcia madura que ens situen a tots en l’esfera del ridícul. Els Jordis aviat farà mig any que són a la presó; Oriol Junqueras i Joaquim Forn també hi continuen. Per si això fos poc, l’implacable duresa de la repressió s’estén a tots els àmbits de la vida, com la mala herba ho fa per tots els camins. El darrer dels despropòsits, la humiliant decisió de la galeria Helga de Alvear de retirar l’obra Presos polítics, de Santiago Sierra, per recomanació d’Ifema, de la prestigiosa fira Arco. Coincidint en el temps i en la barbaritat, una sentència ha condemnat a presó dos adolescents per una lletra ofensiva contra la Corona en una cançó rapera. He visualitzat i escoltat el rap d’aquesta mainada: una solemne ximpleria, amb una pesada bateria de tòpics i disbarats, propis del que són els seus protagonistes: joves adolescents, a qui els bull la sang d’inconformisme i saludable rebel·lia! Com ha de ser. El problema és que com més grotesques i insignificants són les crítiques dels cantants o com més vulgars i irrellevants puguin ser les expressions dels artistes, més absurda i inadmissible és la seva censura.

Fa massa temps que al conjunt d’Occident els vells valors il·lustrats estan en crisi. A la por i el desconcert davant la constatació que hi ha tota una època de llibertats i seguretats que s’acaba s’hi afegeix que els censors d’avui han canviat en les formes, però són els censors de sempre. Els nostres censors moderns es neguen a reconèixer que vulguin posar límits a la llibertat, però en la pràctica s’erigeixen com a intèrprets de les veritats que consideren indiscutibles i persegueixen implacables els crítics i heterodoxos. Alguns ho fan convençuts de ser veritables guardians del temple de la democràcia, de la Constitució i l’ordenament legal. D’altres, més minoritaris però no menys perillosos, s’organitzen i reclamen que siguin considerats delinqüents tots els qui qüestionen les seves formes de vida i els seus valors. Així, en una democràcia d’avui, compte a fer un comentari sexista indelicat, a riure amb un acudit homòfob o racista, a trepitjar la ratlla del políticament correcte. Tan cert com que escarnir l’Església catòlica avui surt gratis ho és que a la banca dels censors noves figures tributàries segueixen imposant fortes multes sobre la ciutadania considerada insolent o “incitadora de l’odi”. Ahir eren pecat i motiu de persecució les mofes contra monges i capellans, avui ho és riure’s de les dones de cinquanta anys, dels gais efeminats o dels musulmans de barba llarga. Admiro i estimo dones madures; aprecio i he desitjat nois barbamecs, compto entre els meus amics amb musulmans ortodoxos i, per tant, per educació i per respecte mai una paraula meva els resultarà ofensiva. Tan cert com que defensaré sempre el dret a poder criticar-los, el dret a riure’s dels consensos socials dominants. En alguna ocasió he explicat que el meu primer míting electoral va ser un acte amb Adolfo Suárez, al teatre El Jardí de Figueres, en la campanya electoral del 1979. Un auditori ple de gom a gom va rebre el líder de la transició entre aplaudiments i pancartes. De sobte, un dels presents va etzibar-li al president: “¿Y tú qué has hecho, desgraciado?”. Suárez va aturar la comitiva, va mirar-lo i va respondre: “¡Contribuir a que usted pueda decirme esto y que no le pase nada!”. Penso honestament que Espanya viu una hora greu. Que, incapaç de confiar en ella mateixa i en els valors de fons que expliquen el seu èxit durant aquestes darreres dècades, té la temptació de posar-se a la defensiva, de recaure en els vells errors de sempre.

He començat aquest article citant el màxim referent dels catòlics reclamant empatia. L’acabo citant el màxim representant dels llibertins irreverents i sodomites, el marquès de Sade, propugnant tolerància. Cansat de tanta persecució i tortura a mans dels inquisidors de l’època, el vell aristòcrata va retreure als seus perseguidors que les seves conviccions fossin tan febles que els fessin por les dels altres! Doncs això. Que no ens espantin els nassos vermells dels pallassos, les crítiques adolescents ni les declaracions simbòliques d’artistes i polítics. Conjurem-nos a combatre, implacables, la mediocritat, la corrupció i la por dels autoritaris i censors d’avui, que són els de sempre.

Espanya, incapaç de confiar en ella mateixa, té la temptació de posar-se a la defensiva, de recaure en els vells errors