No només és testosterona
Els adolescents del segle XXI treuen la navalla a la seva nòvia tres vegades més que al segle passat
Nikolas Jesús Cruz, 19 anys, 17 morts a Parkland; Adam Lanza, 20 anys, 28 morts (20 d’ells nens) a Newtown; Eric Harris i Dylan Klebold, de 18 i 17, 13 morts a Columbine. I a Espanya molt recentment, dos nens de 14 anys detinguts per matar un matrimoni tranquil a casa seva, a Bilbao, i una colla d’entre 12 i 14 d’investigats per violar un company de 9. Tots nens. Van matar, van torturar i van violar en l’edat en què, segons la biologia, s’assoleix el pic més alt de testosterona, coneguda popularment com l’hormona de l’agressivitat. O de la masculinitat.
“En la mesura que la violència és un problema d’homes joves, no casats o rebels que competeixen per la dominació, sigui directament o en nom d’un cap, en realitat el problema és que al món hi ha un excés de testosterona”, escriu Steven Pinker a Los ángeles que llevamos dentro (Paidós). Ahir, a La Vanguardia es publicava aquest titular: “La violència masclista en menors es triplica en 10 anys”. Potser no és el nostre ofici preguntar-nos per què –per molt que ens cogui–, però sí que és obligació nostra esbrinar com. De quina manera es tolera l’agressió a l’altre com a part del joc, sense discriminar entre els videojocs i la realitat. Com es passa de la por infantil de la foscor al plaer de la dominació.
Steven Pinker lidera la teoria del progressiu declivi de la violència en l’edat moderna apel·lant a les forces lluminoses de la raó, la ciència i el progrés. Afirma que “els homes són, de molt, el sexe més violent”, i demostra que, al llarg de la història, el reconeixement dels drets de les dones i l’oposició a la guerra van junts. Fins i tot evoca la Lisístrata d’Aristòfanes, quan les dones ateneses fan una vaga de sexe perquè els seus marits posin fi a la guerra del Peloponès. Generacions d’homes pacífics han demostrat que la violència és només una de les eines de relació social, de cap manera inevitable. Però, malgrat la pretesa domesticació de l’agressivitat i de l’educació en valors, què està passant perquè s’exacerbi la barbàrie entre joves, i no només nord-americans i armats? No hauria de ser adaptat el model educatiu al nou escenari, incrementant la seva empremta humanista?
Fa pocs dies vaig escoltar el president del Govern, a propòsit del debat del model d’immersió lingüística, sobrevolant l’assumpte. Va declarar que la revolució digital és “la veritable política d’educació avui”. Sense cap dubte. L’iPad, i no el Prozac, ha acabat substituint Plató, mentre els adolescents del segle XXI treuen la navalla a la seva nòvia tres vegades més que al segle passat. Com més desculturització, més poblada és la selva.