Redford i el piano de cua

Bill Gadja, en el passat la cara visible de la GSMA, confirmava a un petit grup de periodistes que el Mobile, llavors 3GSM, es traslladaria a Barcelona. Va passar el 2005 en un petit despatx d’una fira que se celebrava a Canes, que era un conglomerat de pavellons peribles (semblaven grans botigues de telefonia) i que estava vigilat per armaris de discoteca.

El congrés va arribar a Montjuïc, amb les queixes pels preus dels hotels, els carteristes i les constants amenaces de vaga de transport. Un esdeveniment en què llavors, i durant diversos anys, no hi va haver drons, ni robots, ni mòbils, que estiguessin al comandament de llars ni de cotxes... Encara que, això sí, els terminals es distingien entre ells. A Barcelona els visitants van abandonar la informalitat de platja francesa i es van imposar els vestits negres (aquest any es veuen més colors i més vambes: a veure com evoluciona). Els visionaris parlaven del telèfon com a eix central de l’entreteniment: la serp de Nokia havia marcat el camí! I Robert Redford parlava de les possibilitats de veure cinema en les aquelles pantalles petites (any 2008). També mòbils per educar, defensava la reina Rània de Jordània el 2010, poc abans que comencés el gran desembarcament asiàtic. Van començar a erigirse, sobretot a l’Hospitalet (2013), els grans estands. Alguns, reproduccions a escala de la seu central de la companyia; altres, amb terra de marbre i piano de cua.

El negoci ja era (és) global d’una tecnologia que ha transcendit el terminal. El futur, ara per ara i ara sí, es decideix a Barcelona.