Carlota de Mònaco i el tractat sobre les passions
La filla de Carolina escriu un llibre amb el seu professor de filosofia
És la parella més inesperada de la literatura: Carlota Casiraghi, filla de Carolina de Mònaco, comparteix la coberta d’un llibre de la molt respectable editorial Seuil amb el filòsof Robert Maggiori, que va ser professor seu i que, a més, exerceix de crític literari al diari d’esquerres Libération.
L’archipel des passions (L’arxipèlag de les passions), que arribarà a les llibreries la setmana vinent, és el títol que els posa a un mateix nivell, tot i que Casiraghi prefereix situarse en un segon pla quan presenten el llibre. La raó és senzilla: si Carlota diu que quan tenia 16 anys ja es passava el dia cavil·lant en conceptes que després descobriria filosòfics, se suposa que qui va encarrilar la que ella ha definit com “la passió de la meva vida” va ser Maggiori, el seu professor de filosofia de l’últim any d’institut, el François Couperin de Fontainebleau, a quatre passes de París.
Per això, quan Carlota diu que un professor pot canviar una vida, l’al·ludit assegura que la filla de Carolina de Mònaco “va ser la millor alumna de tots els meus anys de magisteri”. Per aquest motiu, Carlota va continuar després els estudis superiors i es va llicenciar en Filosofia a la Sorbona. “No em semblava interessant quedar-me en un racó, ni escriure llibres amb el que em passava pel cap. L’experiència d’haver descobert un món gràcies a un professor em va indicar que la clau consistia a transmetre. I per una vegada la meva condició privilegiada, que no té gaire a veure amb mi sinó amb l’atzar, podia ser útil”, ha declarat Carlota arran de la presentació del llibre.
La filla de Carolina de seguida va convèncer el seu oncle Albert i, amb una mica més d’insistència, el seu professor, i plegats van llançar les Trobades Filosòfiques de Mònaco, reunions periòdiques amb grans noms del pensament obertes a tots els habitants del principat. El tema que van triar per al primer d’aquests tallers, De l’amor, va ser tan evocador que Carlota i Maggiori, de discussió en discussió, van anar filant el que seria més tard el llibre. “Tot va germinar lentament. Un dia ens va semblar interessant resumir per escrit allò de què parlàvem –recorda Carlota–, i així vam comprendre que, tot i que els temes de les nostres converses variaven, sempre tornàvem al mateix, la maria sensible, el que ens afecta, la frontera o l’absència de frontera entre les emocions”. Per exemple, continua la princesa, “aquella dicotomia entre amor i odi. Ens interroguem sobre la lògica d’aquests dos conceptes que de vegades es toquen i d’altres discorren en paral·lel. Sobre la seva lògica i també la seva confusió”. Maggiori, per la seva banda, ha explicat: “Vam comprendre que tots els nostres estats d’ànim formen un conjunt d’illots solidaris, units pel corrent magnètic del desig, que teixeix entre ells cadenes invisibles. I el conjunt és aquest arxipèlag que vam intentar dissenyar en el llibre”.
Tots dos el defineixen com “un petit tractat sobre les passions”. I és fàcil de llegir, no només perquè aquestes passions són comunes a tothom, i tan velles com la humani-
tat, sinó també perquè estan ordenades per entrades, com en els diccionaris. Així desfilen amor, crueltat, paciència, modèstia, desgrat, adoració, admiració, arrogància, pietat, fraternitat, dolçor, avorriment, tristesa, gelosia... El pitjor sentiment? La princesa considera que és “el més antic i més modern, la murmuració. Gràcies a la tecnologia, el rumor anònim pot posar fi a un prestigi i fins i tot a una vida”. Naturalment, i aquí hi deu haver pesat el professor, llança una àncora en la filosofia. Però sense pretensió, amb guia de lectures, en un conjunt redactat amb un estil simple i clar.