Tenim cartes d’en John a la bústia
L’únic que puc fer és esperar que torni aquella meuca. Ja s’havia esgarriat abans. Res sembla gaire agut o significatiu. El dia està ennuvolat. Sembla que nevarà. En John Updike se n’ha anat a l’Àfrica. El meu matrimoni està de capa caiguda. Bec vodka per esmorzar”.
És un fragment d’una carta de John Cheever (1912-1982), un dels més grans escriptors dels Estats Units del segle XX. Ara, per primera vegada en castellà, diversos angles de la seva humanitat surten a la llum, amb la publicació de les seves Cartas (Random House), editades i comentades pel seu fill Benjamin, de 69 anys. De fet, Cheever no estaria gaire content ja que en vida li havia suplicat al díscol Ben que es desfés de les missives: “Guardar una carta és com intentar conservar un petó”, li va dir clarament.
Però, ja que Ben Cheever les publica, llegim-les. Una de les parts interessants és la gelosia esporàdica que li desperten els seus col·legues. Així, el 5 de desembre del 1961, li explica a l’escriptor John Weaver que el mític editor de ficció de la revista The New Yorker va voler tallar-li el final d’un conte, per la qual cosa Cheever el va trucar sulfurat: “Talla aquest conte –li vaig cridar– i no tornaré a escriure per a tu ni per a ningú. Pots demanar-li a aquell condemnat Salinger de quarta fila que us escrigui els punyeters contes, però no esperis que jo ho faci. Si vols fúmer un cop de porta a algú als genitals, busca’t una altra víctima’”. El relat va sortir sense talls.
Cheever, casat i amb fills, i de qui la revista Time va dir que “és un cas pràcticament únic entre els escriptors de ficció dels nostres dies” perquè “celebra els plaers i les glòries de la monogàmia”, era en realitat un home promiscu, tant amb homes com amb dones. Amb relacions amb actrius com Peggy Lee o Hope Lange (a qui escriu: “Veig la teva preciosa cara mirant-me a tants anuncis del diari i decorats de televisió que començo a tenir la sensació que ets patrimoni nacional com el Grand Canyon”), ell mateix relata diverses trobades homosexuals, la qual cosa ha suposat la part més dura per a l’editor del text, el seu fill, ja que “era un home de contradiccions enormes, de fet detestava qualsevol indici d’ambigüitat sexual”. Part de la correspondència –de vegades, gairebé pornogràfica– és amb homes que van ser els seus amants, com l’alumne del mític taller literari d’Iowa Allan Gurganus, a qui el 1974 retreu fins i tot que trobi atractiu John Irving, que passava per allà: “Pot ser que sigui pels nostres punts de vista lleument diferents sobre la bellesa masculina. En John sempre m’ha fet l’efecte de no haver-se recuperat del descobriment que haver estat capità de l’equip de lluita lliure d’Exeter va ser un honor passatger”. El 1977, Cheever li escriu a un altre amant, el nom del qual l’editor eludeix: “Si et folles aquella dona de Missoula només espero que sigui un bon clau. Com que tinc més edat, podria assenyalar que aquests conys vells perden aviat l’atractiu. No obstant això la teva cigala és molt més gran i jove que la meva. Saber que ets allà continua alegrant-me”.
El llibre, estructurat cronològicament, inclou anècdotes de la mili –no va poder ascendir perquè no va passar un senzill test d’intel·ligència– i diversos moments en què es riu de si mateix, com quan s’empassa la dentadura postissa, per la qual cosa “últimament quan em tiro pets semblo un xiulet de la policia, però només em fa una mica de mal i resulta molt pràctic quan he de cridar un taxi”, explica el 1965.
El 13 de juliol del 1966, escriu, orgullós, a la seva traductora al rus Tanya Litvinov, que ha assistit al rodatge d’El nedador, film basat en el seu conte homònim: “Utilitzaran tretze piscines i Burt Lancaster és en Ned. Té 52 anys, és àgil, ben plantat i està lleument desfigurat per incisions quirúrgiques que fan que sembli jove i vell, dominant i plorós alhora”.
La lluita contra l’alcohol és un dels eixos del llibre, una batalla que inclou internaments, deliriums tremens, jornades a l’UCI i sessions en teràpies de grup. El maig del 1968, li descriu a la seva amiga, l’escriptora Josie Herbst, “la meva lluita amb el dimoni del rom. Hi ha una terrible semblança entre l’eufòria de l’alcohol i l’eufòria de la metàfora –la sensació que la imaginació és il·limitada– i de vegades substitueixo o augmento l’una amb l’altra. El meu comportament de vegades esdevé còmic. Deixo la màquina d’escriure a un quart d’onze i baixo les escales fins al rebost on guardo les ampolles. No les toco. Ni tan sols les miro i em felicito fàtuament de la meva força de voluntat. A les onze faig un altre viatge al rebost i em congratulo una vegada més, però a les dotze, quan sona el corn, baixo corrent les escales i me’n serveixo un got. El mateix passa a la tarda”. En un dels seus internaments a l’hospital, demana a Ben Cheever que li porti un martini al llit i quan ell s’hi nega, li etziba: “Sempre has estat una decepció com a fill”.
El volum recull així mateix les seves impressions viatgeres: Rússia, Corea, França... i Espanya, en concret Deià, que defineix així el 1969: “És un grup de cases de pedra entre el mar i una costeruda cadena muntanyosa. Els preus són increïbles. El vi costa nou cèntims l’ampolla i l’allotjament en pensió completa menys de tres dòlars al dia (...) La costa és rocosa i l’aigua tan transparent com l’aire. A sobre de la platja hi ha un petit cafè en una cova on es pot jugar als escacs i beure tònica amb ginebra”.
A la Universitat de Boston va coincidir impartint classes amb Anne Sexton quan la poeta es va suïcidar el 1974. Li escriu llavors a Maxwell: “La trobaré a faltar. En realitat érem els dos únics professionals en escena i sempre portava una ampolla de vodka a la bossa de mà. Quan la cosa es complicava animava generosament la meva beguda. Em semblava agressiva, i sempre l’hi deia, però era la meva única col·lega”.
La publicació d’aquestes seves Cartas coincideix amb la dels seus Cuentos, a la mateixa editorial i amb reedicions de Los Wapshot i ¡Oh, esto parece el paraíso! a DeBolsillo. Cheever s’estimaria més que llegíssim aquests llibres abans que les cartes, ja que el màxim plaer que trobava era, segons pròpia confessió, “embastar una sèrie d’esdeveniments dispars en un relat de ficció, de manera que es relacionin entre si i confirmin la intuïció que la vida és, en si mateixa, un procés creatiu, en el qual una cosa es col·loca intencionadament darrere de l’altra, on el que es perd en una trobada es recupera en la següent, i de la qual posseïm certa capacitat de donar un sentit al que succeeix”. En la ficció trobava el sentit, perfecte i rodó, que no sabia veure a la vida.