Updike, Roth, Bellow, Styron... i d’altres
L’1 de juny del 1965, Cheever escriu al novel·lista Frederick Exley: “La meva admiració per l’obra de Saul (Bellow) és autèntica; però (John) Updike, de qui em consta que és un home brillant, va viatjar amb mi per Rússia la tardor passada i faria el que fos per evitar-ne la companyia. La seva magnanimitat em resulta falsa i la seva obra em sembla motivada per la cobdícia, l’exhibicionisme i un cor de pedra (...) La intel·ligència de Bellow és, per descomptat, erudita, bel·licosa i àgil i com a company és una de les persones de qui més em costa acomiadar-me”. L’endemà, li diu a Tanya Litvinov: “El president dels Estats Units m’ha convidat a dinar amb ell dimarts. (...) Suposo que els Updike també hi aniran. En l’últim New Yorker han publicat uns estúpids poemes seus sobre les ciutats russes”. Sobre aquella trobada a la Casa Blanca, li explica poc després a Exley: “Vaig fer de tot menys tirar-li (a Updike) un petard al suc”. Aquell mes, li revela més coses del viatge a Rússia amb Updike: “Al tren, camí de Leningrad, va intentar llençar els meus llibres per la finestra, però la seva encantadora dona Mary va intervenir. No tan sols els va salvar, sinó que en va llegir un”. El seu fill Ben matisa que tot i que l’amistat Cheever-Updike “sempre va estar tenyida de competència (...) també hi havia afecte i admiració sincers”, com es veu en altres cartes. El maig del 1968, escriu a la seva amiga Josie Herbst: “El llibre de (William) Styron (Las confesiones de Nat Turner) em va semblar sorprenent. No tenia fe que fos capaç de tirar-lo endavant, i crec que ho ha aconseguit. He llegit gairebé tot el que s’ha publicat aquest any i no se m’acudeix res que ho iguali”. Així va convèncer els altres membres del jurat per donar-li el National Book Award: “Em vaig emborratxar abans de la reunió i després vaig parlar sense parar tres quarts d’hora. Va funcionar”. El 1960, redacta una carta de recomanació per a un nou talent: “A Philip Roth, nascut a Nova York, Nova Jersey (això crec). El senyor Roth ha fet tant perquè els paisatges i les poblacions d’aquesta part del món resultin humans i interessants, que avui és impossible viatjar per Newark i Oranges sense sentir pena. Goodbye, Columbus i els altres relats d’aquest llibre assenyalen (oh, Déu!) l’arribada d’un jove brillant, agut i infatigable”.