La intimitat al peu de la lletra
Laura Freixas despulla misèries pròpies i alienes del món literari dels anys noranta a ‘Todos llevan máscara’
Confessar episodis d’enveja no és fàcil. Reconèixer el propi fracàs, encara menys. Sobretot en públic. Laura Freixas ho fa en un autoretrat sense retocs on també dona compte del funcionament entre bambolines del món literari i cultural espanyol a mitjans dels noranta. Es tracta del seu últim llibre, Todos llevan máscara. Diario 1995-1996 (Errata naturae), continuació del que fa cinc anys va publicar amb les seves anotacions personals d’entre 1991 i 1994, Una vida subterránea. La nova obra incideix en els problemes específics d’una intel·lectual per compte propi que, com moltes fan però poques han explicat amb aquesta sinceritat, compatibilitza la seva condició de mare i esposa amb la seva activitat creativa i els esforços per obrir-se camí en un context d’hegemonia masculina.
“En realitat, sabem molt poca cosa de la vida de les dones”, diu Freixas en la seva xerrada amb La Vanguardia sobre el llibre. Una de les motivacions que la van impulsar a escriure’l va ser l’efecte d’identificació que ja havia percebut en moltes lectores del que va publicar el 2013. “Em diuen: ‘Expliques el mateix que em va passar a mi quan em vaig convertir en mare i em vaig trobar que era mig professional i mig mestressa de casa’. I és que aquesta és una història universal... però no se’n parla”.
Dins de la literatura i respecte a ella, continua Freixas, la maternitat és un tema normalment marginal que gairebé sempre es tracta des del punt de vista dels fills i no de les mares. Per què? “Doncs perquè, dins de les dicotomies que fonamenten el pensament patriarcal, la maternitat pertany a l’àmbit de la naturalesa i l’embaràs és només un procés natural però sense significats culturals com tanmateix sí que es considera la mort”.
Todos llevan máscara és també el fresc d’allò que l’escriptora defineix com “un temps d’eufòria i d’una brillantor que després va resultar ser més d’oripell que una altra cosa”. Una època “en què semblava que qualsevol podia arribar a dalt de tot”. Ara, en canvi, els assalariats joves enyoren el mileurisme i els escriptors gairebé no es poden creure que estiguin guanyant “deu vegades menys” que als noranta, assegura. “Jo percebo la meva trajectòria com una penosa pujada d’esglaons al llarg d’una escala mecànica que baixa”, afegeix.
El de Freixas és, d’altra banda, el diari d’una feminista que ho era des dels anys setanta, només que en un moment de “retrocés”. Ara la situació és, a parer seu, contradictòria: “Hi ha un avenç indubtable, però també perviu aquella reacció en contra dels temps de Reagan”, un contraatac disfressat de llibertat en què “s’intenta convèncer les dones que siguin sexis i es defensa la prostitució com una cosa progressista alhora que es titlla el feminisme de purità”.
Però potser el plat fort del llibre és en la nuesa de les confessions que conté. I és un acte plenament deliberat: “M’agrada provocar i anar a contracorrent. I m’irriten les presumptes confessions que en realitat no confessen res que no es pugui dir en públic i són una simple màscara; els diaris i les autobiografies clarament escrits per a la galeria. No, jo volia mostrar una cosa més autèntica”. Al cap i a la fi, “els defectes formen part de tothom, sempre”.
Freixas assumeix, no obstant això, que si ha trigat 20 anys a publicar el diari és perquè “ara no m’hauria atrevit a fer-ho, però com que han passat més de vint anys és com si parlés una altra persona”. I aquí hi ha la clau, assenyala, d’“aquest gènere tan poc conreat a Espanya”: els diaris són més íntims com més temps ha passat des que es van escriure”. La condició perquè siguin veritables és no maquillar-los “encara que ja no estiguis d’acord amb les coses que hi vas escriure”.
Si Freixas conserva les energies i les ganes d’aquí 20 anys –temps mínim per publicar diaris, segons ella– segur que parlarà del procés independentista. A pesar seu: “El visc amb ràbia, tristesa, pena i indignació. Com un enorme engany”. La també autora de novel·les com Los otros son más felices i Amor o lo que sea té l’avantatge de la perspectiva que dona viure a Madrid i moure’s contínuament entre aquesta ciutat i Barcelona, on va néixer: “Sé bé fins a quin punt el relat de l’Espanya irreformable, autoritària i rància és parcial i fals. Això existeix, com a tot arreu, però també conec l’Espanya democràtica, feminista, d’esquerres i superdiversa”, proclama.