Fàcil d’escoltar
Roger Mas publica ‘Parnàs’, un nou àlbum heterogeni sense cap lletra seva i amb què busca oferir música sense estridències
El cantautor Roger Mas ha decidit capbussar-se al seu jardí poètic particular i una prova que no ha estat una decisió capritxosa és Parnàs (Satélite K), el nou àlbum que veurà la llum aquest divendres. Una obra que el músic de Solsona ha buscat per damunt de tot que sigui “fàcil d’escoltar”, i que es podrà escoltar a l’Auditori barceloní el proper 16 de març dins del festival Barnasants.
Abans que aquest concert tingui lloc, tot i això, Mas ha volgut presentar algunes de les noves cançons també aquest mateix divendres a Brussel·les, en una vetllada organitzada amb el Casal Català de la capital belga i a la qual espera que assisteixin els “membres del Govern a l’exili”, segons va escriure en un tuit fa dues setmanes. Aquest dilluns, en conversa amb La Vanguardia, el cantautor va explicar les raons d’aquesta significativa estrena: “És una mostra de suport. En tenia moltes ganes perquè és una qüestió que em fa estar malament, molt malament. Les quatre persones que són a la presó i aquests quatre que són fora és una situació que m’entristeix profundament”.
No se’l veu trist a Mas quan parla de Parnàs. Al contrari. Un disc, essencialment, en què sembla que ha deixat seguir el seu lliure albir. El primer que potser crida l’atenció és que “feia temps que volia fer un disc sense cap lletra meva. Tot són poetes musicats, musicacions més antigues i altres de més recents. A Les cançons tel·lúriques ja havia fet una cosa semblant, perquè tots els textos eren essencialment de Verdaguer. Però aquí no n’hi ha cap en absolut”.
A l’àlbum, en efecte, l’oient es troba amb poemes de Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Eulàlia Anzizu Vila, Toni Gol i Roca i Amadeu Vidal i Bonafont, i altres peces com l’adaptació de la cançó tradicional anglesa Geordie o les particulars versions de Si dolce è’l tormento, de Monteverdi, o la cançó tradicional Borrasqueros de Canalda. I per què aquest títol? “El Parnàs és la muntanya mítica de Grècia, pàtria de les muses, però després vaig veure que també serveix per designar un grup de poetes. Així que vaig decidir que aquest disc seria el meu Parnàs particular, és a dir, els poetes que jo he musicat”.
Mas insisteix que no ha aplicat cap criteri selectiu a l’hora d’armar la seva obra. “Els poetes que he inclòs els he triat per pur caprici, tot i que alguns dels poemes ja els tenia musicats feia anys, com els de Martí i Pol (Les clares rutes, Mira’m els ulls, Lluny de tot, Capfoguer). Però de seguida em vaig adonar que per fer un disc de poemes necessitava més material, i és el que he fet, i en aquest sentit estic molt orgullós d’haver inclòs Amadeu Vidal i Bonafont: un poeta d’aquí, de Sarrià, a qui vaig conèixer a la Universitat de Lleida. És un home curiós: poeta, li encanta el heavy metal, abstemi i enginyer forestal”.
A més dels músics que l’acompanyen a l’àlbum, i que faran el mateix a l’àmplia gira que ja té contractada, a Parnàs també hi ha algunes col·laboracions musicals.
El cantautor presentarà les noves cançons divendres a Brussel·les iel16demarça L’Auditori de Barcelona
“En el tema Jordi [adaptació de l’esmentada Geordie] buscava un duet perquè la cançó demana dues veus, masculina i femenina. I Núria Graham em semblava una veu formidable, perquè transmet una innocència i autenticitat que m’encanten. No havia treballat mai amb ella, sempre m’havia agradat, però quan va treure el seu últim disc, Does it ring a bell?, em va sem- blar un disc rodó, còmode, fàcil d’escoltar”.
Una sensació que va viure quan va escoltar aquest disc de la cantautora de Vic que ha volgut traslladar d’alguna manera al seu flamant àlbum. “Volia un disc còmode, agradable, sense estridències. M’he adonat que al llarg dels anys, sobretot en els meus primers discos, hi va haver moments en què volia cridar
l’atenció sonora a l’oient, i ara buscava el contrari. En aquest sentit, continua la línia d’Irredempt, en el sentit que no volia que hi hagués xocs sonors i batzegades estilístiques com em passava abans”. I és que sembla que el cantautor també ha aprofundit en el realisme amb Parnàs. “Aquest disc és més Haydn que Mozart, en el sentit que no volia estridències, no volia cridar l’atenció, com et deia abans, que fos molt fàcil d’escoltar. I és que la meva prioritat és acontentar el meu públic. Amb el pas dels anys també m’he adonat que quan he fet un disc que podríem dir en la meva línia, com Irredempt, amb la Cobla o les Cançons tel·lúriques, he tingut més públic i a més és un tipus d’aficionat més fidel i entusiasta, i quan he fet coses més pop-rock la cosa ha disminuït. Conclusió: el meu públic prefereix el cantautor més clàssic. El que quan va a un concert meu no vol veure un Roger Mas amb marxa”.
A més de Núria Graham, Bikimel també s’ha convertit en còmplice. “Amb ella faig l’Al·leluia de Mercè Anzizu Vila. Aquesta era una noia de família molt rica que es va quedar òrfena i la van acollir Eusebi Güell i la filla del marquès de Comillas. A final del segle XIX estava enamorada platònicament de Verdaguer com a poeta i al final es va fer monja a Pedralbes, es va canviar de nom i va reformar el monestir amb la seva fortuna. Bikimel em semblava ideal per fer aquest tema”.
Vostè no ha fet mai composicions clarament polítiques, oi?, se li pregunta per acabar. “És que no m’agrada, però a més no en sé fer. I per això ni ho intento. A més, la carrera dels cantautors que m’agraden és la dels que no es fiquen en política. M’interessen altres coses: m’interessa més la política del jo que la del nosaltres. Sempre he preferit Sisa i Riba que la nova cançó, tot i que la nova cançó tenia cançons que m’encantaven”.