La rematada d’una època
Hi va haver un temps que els nens col·leccionaven cromos de jugadors joves amb cara de vells. De vegades, quan aquells futbolistes canviaven d’equip a l’estiu i no hi havia fotografies amb les samarretes noves, els fabricants dels àlbums les pintaven matusserament posantles al dia, en un mena d’avançament entranyable del que acabaria sent el Photoshop. Quini va pertànyer a aquella època. Un dia va canviar l’Sporting pel Barça. I sempre va tenir aspecte de persona gran.
Com es pot explicar Quini amb ulls actuals? Desmanegat i poc atlètic, l’asturià va marcar tots els gols d’una època meravellosa, oblidada avui en el Barça a partir del triomf aclaparador que arribaria després, però absolutament memorable per als qui la van viure. Quini era un rematador incomparable i ho era sobre camps de futbol que podien ser catifes o patatars. No hi havia coartades, als anys setanta, i tampoc als vuitanta. Ni seguiments de càmera per vigilar els centrals amb cara de boxejadors que es deixaven anar sense contemplacions. Calia sobreviure a còpia talent. I Quini tenia un instint únic per anticipar-se als marcadors i, encara més, per trobar la manera de col·locar el peu o el cap i ficar la pilota dins de la porteria. Al Barça va freqüentar la vaselina. N’era un especialista. Toc subtil i precís per sobre del porter rival, que es quedava amb cara d’estaquirot. Les seves celebracions defineixen també un temps passat: economia gestual, aixecant un braç i fent pinya amb tots els companys. Sense missatges, sense balls, sense conyes marineres.
El futbol ha canviat per a millor. El record de Quini no ha de servir per bramar llàgrimes de patètica nostàlgia. Però la seva desaparició, encara que ompli de tristesa, ha de servir també per reivindicar un període dignificat per futbolistes extraordinaris. Quini va ser company d’estrelles com Maradona o Schuster, homes únics en la seva espècie que serien sens dubte titulars en el Barça de Messi. I què hem de dir del driblatge del Lobo Carrasco, les corredisses del Boquerón Esteban, la classe d’Estella, l’habilitat de Simonsen, l’ímpetu de Zuviría...?
Quini i companyia no van guanyar la Copa d’Europa, és cert, però van arrossegar multituds i van provocar emocions a una generació sencera. No s’hauria de morir ningú per recordar-los de tant en tant.