Ascensor

Venia de baix. Fill de gent humil. A casa hi havia el just per dinar, el just per sobreviure. Quan plovia, la casa s’inundava. Hi havia galledes escampades pertot arreu. L’home recorda aquell so. Tic tac tic tac, queien les gotes a les galledes.

Quan sortien a fora al pati, era el nen més ràpid. El més ràpid i el més resistent. Tenia un do, en això de córrer.

La història és la de sempre. El professor de gimnàstica va veure que el nen corria i el va enrolar. El nen allà hi va trobar un salvavides, un lloc on agafarse. No hi havia res que li agradés més.

Van començar per les curses provincials, en les categories inferiors. El nen va ser un bon benjamí, un bon infantil, un bon cadet. En realitat, un atleta correcte i prou. Res de l’altre món. El guanyaven altres nanos, potser amb més talent que ell. I per això alguns el menystenien.

Qui el menystenia ignorava una cosa: aquella criatura tenia fam.

Ignorava la determinació en la seva mirada. Aquell nano estava posant moltes coses en joc. Potser la possibilitat de pujar a l’ascensor.

El noi va posar fil a l’agulla. Va preguntar per aquí i per allà. Va anar furetejant entre bastidors, entre metges i químics, i va treure’n alguna resposta. Hi ha ultramons. Va saber que hi havia fórmules màgiques. Substàncies que el farien encara més ràpid i més resistent. Li van dir que allò comportava els seus riscos, però poc li va importar, o gens. Havia decidit que havia de guanyar curses i diners.

Tic tac tic tac, recordava aquell degoteig de quan era petit.

Va explorar. Va començar amb les transfusions de sang. Feia proves amb l’EPO. També amb els anabolitzants. Alguna cosa va canviar. Aquell atleta normalet va començar a guanyar curses i diners.

Va anar furetejant entre bastidors, entre metges i químics, i va trobar respostes: hi ha ultramons

Ningú no en sabia res. Els emmascaradors ho amagaven, tot allò.

Aviat aquells que el menystenien van fracassar. Ja no el podia vèncer ningú. Ja tenia un nom. Va accedir a curses grans. Ara plantava cara als millors del món. Va batre rècords i va fer com tants esportistes humils. Es va comprar un pis en una de les millors zones de la ciutat.

Aquell tic tac de la infantesa ja era un eco llunyà en la memòria.

Ara era famós, aplaudit i elogiat. I es va creure invulnerable. No va vigilar prou. Es va passar amb les dosis i el van acabar enxampant. Alguns es van alegrar del seu positiu.

–Com havia pogut créixer tant, aquell paio? –s’havien estat preguntant durant anys.

El van detenir, el van processar i el van condemnar. Va ser suspès. De fet, era una pena menor: no va ingressar mai a la presó. El van fer fora de l’atletisme, però això ja li era igual. Ja ho havia fet tot.

Des del seu pis en aquella zona rica, es reia del món.