Sense rumb

FA tres mesos, Fèlix Riera sospirava en aquest diari per un país normal, “pel retorn a una jornada normal, diríem tediosa, gens original”. Un dia sense sobresalts, sense sentir-se estressat per notícies que ens desborden. Sense gestes històriques, sense declaracions altisonants, sense passejos per l’abisme. Però no ho acabem d’aconseguir, entre altres coses perquè estem assistint a una extenuant lluita pel poder entre Barcelona i Brussel·les. Un estira-i-arronsa del qual no n’escapen els mitjans públics, el repartiment de parcel·les dels quals resulta impúdic. Escrivia Josep Ramoneda a l’Ara que no hi ha manera de baixar del núvol que s’ha anat fent des de Brussel·les, i és esgotadora “aquesta baralla familiar, incapaç de capitalitzar el premi que els van donar els ciutadans el 21-D, que camina vers una nova fugida cap endavant, com si no hagués passat res”.

La política catalana avança cap a no se sap on, amb no se sap qui. No seria sobrer que algú hagués confeccionat un programa de govern que ens permetés conèixer quines seran les prioritats del futur executiu. En les últimes hores, Carles Puigdemont –han passat setanta dies des de les eleccions– ha deixat entreveure que farà un pas al costat, però la solució no és proposar un candidat com Jordi Sànchez, que és a la presó i al qual el Suprem barrarà el pas. En la política catalana, sobra teatralitat i falta sensatesa. Que Puigdemont s’inventi una casa de la república catalana a Waterloo, des d’on es desplegaria un procés constituent, mentre l’autonomia es gestionaria des de la Generalitat, no facilita la superació dels obstacles que Catalunya té al davant. Algú pensa que això ens porta enlloc, més enllà de perpetuar l’embolic?

No serà fàcil la tornada a la normalitat, però ens la deuen, després de tants errors, mitges veritats i rotunds fracassos. La història no sabrà explicar com un país d’èxit va coquetejar tant de temps amb la tragèdia.