Temps difícils
Les decisives eleccions generals italianes, amb un incert resultat; i la sobrequalificació dels joves espanyols en un context econòmic de preocupant precarietat laboral.
ITÀLIA ha tingut 65 governs en els últims 70 anys i quatre lleis electorals diferents en els últims 20. Amb aquest panorama, no és estrany que les eleccions generals convocades per al diumenge vinent, regides per un sistema electoral pensat per prioritzar les coalicions sobre els partits, acabin provocant –a falta d’una majoria qualificada– un nou episodi d’inestabilitat i incertesa política al país transalpí.
A aquests comicis es presenten una coalició de dreta/extrema dreta (Forza Italia, la Lliga i Germans d’Itàlia) que lidera els sondejos, però que és heteròclita; un partit populista (Moviment 5 Estrelles) fort, però no prou per poder governar en solitari, i una força de centreesquerra (Partit Demòcrata) en caiguda lliure. En un país amb un deute que supera el 130% del PIB i amb una fràgil situació bancària, el ciutadà esperava que la campanya se centrés a proposar solucions als seus principals problemes. En lloc d’això, els temes estrella han estat la immigració –fruit del populisme que inspira alguns dels partits en lliça– i una plèiade de propostes i promeses electorals tan espectaculars com irrealitzables econòmicament, amb l’objectiu d’atreure el 30% de votants que, segons les enquestes, continua indecís.
Com dèiem, la falta d’entusiasme de la ciutadania davant la campanya han tractat de contrarestar-la els partits amb propostes de tota mena, algunes de delirants i la majoria simplement no factibles per l’elevat cost econòmic que tindrien en un país ja fortament endeutat. Segons càlculs de la premsa italiana, les mesures presentades pels candidats tindrien, juntes, un cost de 300.000 milions d’euros. Si s’apliqués només un terç del que s’ha proposat, Itàlia no respectaria el sostre de dèficit del 3% del PIB. N’hi ha hagut de tot tipus, des de crear un impost únic –l’anomenada flat tax– en substitució del sistema progressiu actual i elevar la pensió mínima a mil euros mensuals (Forza Italia), fins a derogar de cop 400 lleis i fer pública una –molt criticada– llista de ministres del seu hipotètic govern (Moviment 5 Estrelles), passant per l’expulsió de mig milió d’immigrants i el blindatge de fronteres que promet la xenòfoba Lliga de Matteo Salvini, o els 240 euros per fill a càrrec fins als 18 anys que ofereix el Partit Demòcrata de Matteo Renzi. Les baixades d’impostos i de l’edat de jubilació són les promeses estrella d’aquesta subhasta electoral que inclou també des de dentista de franc per als pensionistes fins a l’eliminació de l’IVA dels aliments per a mascotes.
Tot això, però, no amaga que la campanya ha estat marcada sobretot pel debat relatiu a la immigració, que evidencia com el populisme i la xenofòbia han calat en amplis sectors de la ciutadania italiana, atiats per partits d’extrema dreta com la Lliga i Germans d’Itàlia, però també per la Forza Italia de Silvio Berlusconi.
Davant aquesta situació, no ha d’estranyar que totes les travesses augurin un escenari postelectoral molt complicat. Deu milions d’italians no han decidit encara el seu vot i poden ser decisius per a la configuració de majories. Segons les últimes enquestes, cap de les coalicions possibles no garanteix majoria absoluta, la qual cosa podria deixar la decisió del nou govern en mans del president de la República, el democristià Sergio Mattarella. El fantasma d’un gabinet de transició o unes noves eleccions sobrevola Itàlia. Dilluns sortirem de dubtes.