Realisme escenogràfic
Jonas Kaufmann canta per primer cop a Barcelona una òpera escenificada
El tenor alemany Jonas Kaufamnn és el gran atractiu del muntatge d’Andrea Chénier, òpera d’Umberto Giordano que arriba al Gran Teatre del Liceu en una producció estrenada fa tres anys al Covent Garden de Londres.
Les tres funcions d’Andrea Chénier que protagonitza Jonas Kaufmann al Liceu estan pràcticament esgotades. Però independentment que el tenor alemany sigui el gran atractiu d’aquesta producció de l’òpera d’Umberto Giordano (1867-1948) que arriba ara al Gran Teatre (del 9 al 28 de març), el cert és que el muntatge que el Covent Garden va fer fa tres anys sobre aquest drama històric que narra la mort a la guillotina del poeta Andrea Chénier, que en principi va abraçar la revolució francesa, suma raons per convertir-se en reclam de la temporada barcelonina.
Primera raó: la tasca d’investigació històrica que va fer el director d’escena escocès David McVicar, ben secundada per Marie Lambert, la seva ajudant. McVicar (Agrippina, La Traviata...) segueix els principis del verisme i fa una posada en escena realista d’aquesta òpera escrita fa un segle, que al seu torn aborda uns fets de cent anys enrere. “Es tracta d’una òpera altament política, amb personatges que diuen el que pensen i que senten i descriuen el que veuen”, apunta Lambert, responsable de la reposició al teatre de la Rambla, que assegura que sent ella mateixa francesa ha indagat a fons en aquesta revolució. “Aquesta obra del verisme descriu amb tota mena de detalls un sistema polític descontrolat, que va acabar esclafant la gent. Òbviament –afegeix–, quan Giordano la va compondre, a finals del segle XIX, França continuava sense reconèixer ni el cost social ni econòmic ni de progrés de la seva revolució, de manera que faltaven dades que avui tenim”.
El personatge de Gérard –que aquí interpreta el baríton Carlos Álvarez– és una víctima d’aquest sistema: “La revolució s’està menjant els seus fills”, diu a l’acte III. Lambert assegura que ell compendia tota la contradicció de la història. “És un personatge decebut pels polítics, però encara amb poder, de manera que al quart acte es proposa: ‘Encara puc salvar-los, puc acudir a Robespierre’”.
La segona raó és el debut de Sondra Radvanovsky al paper de Maddalena de Coigny, l’enamorada del poeta, que li ensenya el que és l’amor, ja que mor amb ell. “M’estic acostant als cinquanta anys i ja se sap que amb l’edat als cantants ens canvia la veu. Ja vaig fer Tosca i em sento còmoda amb el gruix orquestral del verisme, que tendeix a doblar la veu amb la secció de cordes, els vents i de vegades fins i tot els metalls”, explicava ahir la soprano canadenca, assídua al Liceu i molt apreciada pel públic. A més, serà la primera vegada que canti amb Kaufman –si el tenor no torna a cancel·lar-ho, com altres vegades que tenien previst coincidir–, però afirma, bromejant: “No em provoca cap estrès cantar amb ell”. “Ens trobarem per primera vegada com els nostres personatges es troben, i com s’ha de conèixer la gent: en una festa, la del primer acte. No serà necessari actuar, saltaran espurnes”.
Jonas Kaufmann, que va tancar al Palau dissabte passat la seva gira de recitals amb Diana Damrau, no va acudir ahir a la presentació de l’òpera. Ell arribarà els últims dies, quan tot estigui a punt, ja que coneix fil per randa la producció –“Espero que la recordi”, deia Lambert– de quan fa tres anys la va
“No em provoca cap estrès cantar per primer cop amb Kaufmann”, diu de broma Radvanovsky
fer a Londres. De fet, és per això que el Liceu es pot permetre tenir per primera vegada el tenor més desitjat actuant en una òpera escenificada. Un debut breu però sonat.
I aquí ve la tercera raó: la paciència del director musical, el mestre Pinchas Steinberg, havent de treballar ja no amb dos repartiments (Julianna Di Giacomo i Michael Chioldi són Maddalena i Gérard en el segon torn), sinó amb tres quan es tracta dels tenors protagonistes, ja que Kaufmann és substituït per Antonello Palombi a les quatre funcions que li corresponen al seu torn i no assumeix, mentre que Jorge de León assumeix les set del segon repartiment. “Aquesta és una òpera que no et permet relaxar-te en cap moment, ja que canvia constantment de tempo, de situació, d’instrumentació. És una obra grandiloqüent de què Giordano no va ser conscient fins que la va sentir en els assajos de la Scala. “‘Mio Dio, cosa ho fatto’, va dir. Així que tenir diferents repartiments significa encara més concentració”, va dir el mestre.
I la cinquena raó seria el vestuari d’època, que firma una historiadora de la indumentària com Jenny Tiramani. “És interessant –assegura Lambert– perquè en aquests deu anys de revolució tot es va capgirar: una autoritat suprema ho dictava tot. No es podia parlar de vostè sinó de tu; es va abolir el cristianisme i l’aristocràcia, tothom era un ciutadà; el calendari va canviar... I també el vestuari era un aspecte important. Els Incroyables i les Merveilleuses, els patriotes... El contrast és enorme entre un acte i un altre”, conclou .