I anar passant els dies
Aprincipis de gener es va saber que Podem es replanteja el futur. No sols per les purgues internes que tanta mala imatge van donar a un partit que en principi es presentava com a paladí de la transparència i l’honestedat. A tots els sondejos –i a les enquestes privades– perd vots de manera clara. Després de presentar-se a Catalunya com la solució equidistant a tots els mals, les eleccions del 21-D van deixar la franquícia de Xavier Domènech en una situació risible.
Dos mesos després, comença març i s’amplia el que s’anunciava llavors. A les campanyes electorals de l’any que ve, Units Podem, la coalició que manté amb Izquierda Unida, difuminarà el nom i centrarà el focus en el cap de llista. A cada comunitat autònoma es presentaran amb el nom que millor els sembli: res d’una única denominació. Les coses han d’estar cardades perquè hagin arribat a la convicció que presentar-se com a Units Podem no sols no els fa sumar vots, sinó que els en resta. És una operació de maquillatge que fa pensar en la de Convergència Democràtica de Catalunya, que va haver de passar un viacrucis de noms en què van descartar els de
Comença març i s’amplia el que s’anunciava el gener: Units Podem difuminarà el seu nom
Més Catalunya, Catalans Convergents, Partit Nacional Català –i potser algun altre que ara no recordo– per acabar adoptant el de Partit Demòcrata Europeu Català, amb un dels acrònims amb menys ganxo de la història: PDeCAT. “P” per Partit, “D” per Demòcrata, “e” (en minúscula!) per Europeu i, en canvi, “CAT” per Catalunya (amb les tres lletres en caixa alta). Un desgavell conceptual.
Les direccions de Podem i IU consideren que, amb la marca comuna sota mínims, el millor que poden fer és que cada candidat se’n distanciï tant com pugui. A Andalusia ja han registrat el nom de Marea Andaluza, que recorda la Marea Atlántica que el 2014 van crear, a Galícia, Esquerda Unida, Podem, Compromiso por Galicia, Equo, Anova... Llegeixo a El Periódico: “En un context de profunda desmobilització del seu electorat, busquen més emocionar i oferir una imatge de solvència, de bona gestió, que replegar-se en dogmes identitaris”. El millor de tot és que per una banda els podemites diuen que la culpa d’haver perdut un milió de vots a les eleccions del 2016 és que anaven aliats amb IU i, per l’altra, IU culpa els podemites d’ocupar les primeres posicions, de tenirlos a ells arraconats i, tot sumat i restat, ser-los un llast.
És entretingut observar des de la distància com es llencen els plats pel cap els que suposadament haurien d’anar de bracet per un objectiu comú. És entretingut i, a més, permet canviar d’aires i desviar l’atenció de la disputa marciana que encara hi ha a Catalunya entre els dos partits que, en pura lògica, haurien de formar govern i no es posen d’acord si la part contractant de la primera part ha de ser considerada com la part contractant de la primera part o si valoren la possibilitat que la primera part de la segona part contractant sigui considerada la segona part de la primera part contractant.