De Jaume a Núria
Hi ha la ideologia, les conviccions, la militància de partit, hi és tot i, després... la humanitat. Certament, a aquestes alçades ja no té cap sentit preguntar-se pel paper subordinat del PSC a totes les directrius que el PP li ha posat com a genuflexió obligada, PSOE mitjançant. I, de fet, tampoc no cal preguntar-se per la desaparició del mateix PSOE com a partit d’oposició, anul·lat tot indici de massa crítica.
El cert és que Catalunya ha posat en evidència l’enorme feblesa ideològica d’un gran partit que, en un dels moments més compromesos de la política espanyola, no ha tingut ni estratègia pròpia, ni lideratge, ni relat genuí. Tot assumint que la posició del socialisme espanyol fos favorable al 155 (que és assumir molt), hi havia diversos graus d’acceptació, però ningú no hauria imaginat la subordinació absoluta a la Moncloa. Moncloa, poders fàctics i testes coronades incloses. És a dir, intervenir a Catalunya era una cosa; utilitzar la intervenció per arrasar amb tot, institucions, societat civil, líders polítics, Parlament..., era una altra. I a sobre, quedar-se impàvids davant els abusos, la destrucció de drets i l’erosió greu de la democràcia. Si algú
El PSC contra el PSE: acostament de presos d’ETA, sí; líders independentistes catalans, no
tindrà responsabilitat històrica en la regressió democràtica a Espanya, serà el PSOE per complicitat impàvida i servil.
Però fins i tot amb tot plegat, encara cabia algun grau de dissidència, qualsevol petit espai on plantar una bandera pròpia i trencar l’absoluta abducció que el PP i el 155 han fet de la seva marca política. Aquest petit espai no se situava en l’esfera de la ideologia, sinó en el de la humanitat, allà on l’empatia amb el dolor aliè permet algun marge de maniobra. Però va arribar la moció de Jaume Asens a l’Ajuntament de Barcelona demanant l’acostament dels presos polítics, i el PSC, amb Jaume Collboni al capdavant, va votar en contra, feliçment acompanyat de PP i Ciutadans. És a dir, va dir que no a les parelles, fills i famílies de Junqueras, els Jordis i Forn, que cada setmana han de fer centenars de quilòmetres (amb l’esforç i la despesa que significa) per poder donar una mica de calor a la seva gent. I això, malgrat que el mateix Collboni ha estat amic i company de Parlament de molts d’ells. Per aprofondir en la vergonya, el seu homòleg basc va votar, fa un mes, a favor de l’acostament, la qual cosa conclou: presos d’ETA, sí; líders independentistes catalans, no. El més bonic va ser el tuit d’Iceta, del 7 de gener passat, felicitant el PSE per la seva gesta, i el seu silenci posterior amb la gesta pròpia. Com miraran a la cara de Laura, Txell, Susanna i la Neus, als seus fills, als seus pares? Com ens miraran a la cara, a molts? Això no és un gripau que s’han empassat. Això és menjar-se el monstre sencer.
L’únic bo ha estat el gest de Núria Parlón a Santa Coloma i el de Núria Marín a l’Hospitalet, que han votat a favor. Encara queda dignitat en algun racó del PSC. És bo saber-ho.