Com em vaig fer liberal
Vargas Llosa narra el seu canvi des del marxisme gràcies a pensadors com Ortega, Hayek o Popper
Una llarga marxa ideològica. La que va del marxisme i l’existencialisme sartreà de la seva joventut al liberalisme militant de la seva maduresa. Va ser la gran transformació de Mario Vargas Llosa, un canvi ple d’experiències polítiques i, sobretot, de lectures de grans pensadors liberals que ara l’escriptor acosta al públic a través de l’assaig La llamada de la tribu (Alfaguara), en què traça un perfil personal i intel·lectual dels grans noms que el van portar al canvi: Adam Smith, Karl Popper, Isaiah Berlin, Von Hayek, Ortega y Gasset, Raymond Aron i Jean-François Revel. A part de l’impuls de les polítiques de Margaret Thatcher i Ronald Reagan. Una Thatcher que el va impressionar quan va sortir viva d’un sopar, inimaginable avui, amb intel·lectuals com V.S. Naipaul, Stephen Spender, Tom Stoppard, Anthony Powell i el mateix Vargas Llosa organitzat per Hugh Thomas. La Thatcher va respondre a tot amb aplom i, “al final, quan ja havia marxat, Isaiah Berlin va resumir molt bé, crec, l’opinió dels presents: ‘No hi ha res de què avergonyir-se’”. A continuació, alguns extractes del llibre.
El canvi. “Vaig trigar uns quants anys a trencar amb el socialisme i revaloritzar la democràcia. A poc a poc, vaig anar entenent que les llibertats formals de la suposada democràcia burgesa no eren una simple aparença darrere la qual s’amagava l’explotació dels pobres pels rics, sinó la frontera entre els drets humans, la llibertat d’expressió, la diversitat política i un sistema autoritari i repressiu en què, en nom de la veritat única representada pel partit comunista i els seus jerarques, es podia silenciar tota forma de crítica i sepultar els dissidents en camps de concentració”.
Reagan, Thatcher. “En moltes qüestions socials i morals defensaven posicions conservadores i, fins i tot, reaccionàries –cap no hauria acceptat el matrimoni homosexual, l’avortament, la legalització de les drogues o l’eutanàsia, que a mi em semblaven legítimes i necessàries–, i en això discrepava. Però, fetes les sumes i les restes, estic convençut que tots dos van prestar un gran servei a la cultura de la llibertat”.
El nacionalisme. “Karl Popper anomena l’esperit de la tribu l’irracionalisme de l’ésser humà primitiu que nia en el fons més secret de tots els civilitzats, els que no hem superat mai del tot l’enyorança d’aquell món tradicional quan l’home encara era una part inseparable de la col·lectivitat, subordinat al bruixot o al cacic, que prenien per ell totes les decisions, on se sentia segur, alliberat de responsabilitats (...) odiant l’altre, l’ésser diferent, que podia responsabilitzar de totes les calamitats que sobrevenien a la tribu. L’esperit tribal, font del nacionalisme, ha estat el causant, amb el fanatisme religiós, de les matances més grans de la història”.
Adam Smith. “El més notable i durador de La riquesa de les nacions és el descobriment del mercat lliure com a motor del progrés. Va ser desconcertant per a molts lectors descobrir que no és l’altruisme ni la caritat, sinó més aviat l’egoisme, el motor del progrés”.
Ortega y Gasset. “Va tenir un olfacte precís per als grans esdeveniments polítics i culturals del seu temps, com la deshumanització de l’art i la rebel·lió de les masses. No menys encertat va ser l’advertiment que el moviment independentista de Catalunya i el País Basc seria en el futur un dels problemes més greus amb què hauria de bregar el seu país. (...) Ell no veu en aquestes tendències centrífugues un moviment profund i popular, sinó dues manifestacions de la llarga i lenta desintegració d’Espanya des de segles enrere”.
Von Hayek. “És molt perspicaç quan assenyala com en les democràcies occidentals la idea de la planificació econòmica s’ha anat obrint pas, sense que els que l’encoratjaven comprenguessin que les seves conseqüències polítiques serien, tard o d’hora, la retallada de les llibertats en tots els àmbits”.
Raymond Aron. “Assenyala que la societat desenvolupada i democràtica del nostre temps està amenaçada. El seu primer enemic és l’Estat (...) sempre a l’aguait per créixer i abolir tot el que el frena i limita. El segon, els Estats totalitaris –l’URSS i la Xina–, pels quals la sola existència de la societat democràtica constitueix un greu risc”
Isaiah Berlin. “Una constant en el pensament occidental és creure que hi ha una sola resposta veritable per a cada problema humà i que, una vegada trobada, totes les altres han de ser rebutjades per errònies. Creença complementària de l’anterior i tan antiga com ella, és que els ideals més nobles que animen els homes –justícia, llibertat, pau, plaer– són compatibles els uns amb els altres. Per Berlin aquestes creences són falses, i en deriven bona part de les tragèdies de la humanitat”.
Jean-François Revel. “Soc menys pessimista que ell sobre el futur de la societat oberta i la llibertat al món. El meu optimisme es basa en aquesta convicció antigramsciana: no és la intel·liguèntsia la que fa la història. En general, els pobles, aquelles dones i homes sense cara i sense nom, la gent del comú, com els anomenava Montaigne, són millors que la majoria dels seus intel·lectuals”.