El sultà barceloní
ABarcelona va aconseguir anomenada i es va guanyar no poc afecte un moro amic, havent resultat decisiu un eficaç acte de generositat popular. Era Mulai Hafid (1875-1937), que va perdre la pugna política contra el seu germà petit. París va apostar destronar-lo del sultanat que havia tingut des del 1907 fins al 1912, per haver-se erigit com a símbol de la lluita a favor del nacionalisme marroquí. Va ser llavors quan es va imposar, gràcies a l’eficaç gestió del general Lyautey, el protectorat francès.
Mulai Hafid es va exiliar i va arrelar a Barcelona.
Va arribar en tren a principis de desembre del 1913. L’acompanyaven el doctor Mann i quatre servidors. Es va allotjar a l’hotel Cuatro Naciones i va ocupar dos salons; en el primer dormia l’exsultà, i en el segon, els altres. Tots jeien a terra.
Després va preferir instal·lar-se a l’hotel Orient.
Josep Pla va escriure que llavors l’havia conegut. Assegura que es va afegir a un grup de periodistes que havien sol·licitat entrevistar-lo al cafè Gambrinus. Dedica al fet dues pàgines d’una banalitat desesperada, plena de vaguetats: una altra invenció més de les seves, incomptables i vulgars.
Va mantenir sempre el seu vestuari típic, que dissimulava
Mulai Hafid es va voler guanyar la simpatia popular, i va regalar l’elefanta Júlia
una propensió cap a l’obesitat. Sociable per naturalesa, es va adaptar amb aplicació als usos i costums barcelonins. Li encantava el Liceu, la prova va ser que no va refusar fer una excepció i presentar-se vestit de levita. També anava a les Arenes, on era rebut amb aplaudiments. El va divertir l’espectacle de la rua de Carnestoltes, en què va tenir el gest d’oferir un premi de 500 pessetes per a la millor disfressa. No parava de regalar mantons de Manila i rellotges.
Tot això explica que demanés consell a Manuel Ribé, alt funcionari de l’Ajuntament, per fer un gest d’afecte cap a la ciutat; ell va tenir l’encert d’explicar-li el buit que havia deixat la mort recent de l’Avi, l’estimat elefant. I a l’instant va prendre la decisió de regalar el que l’havia de succeir: va ser la Júlia.
La primera reacció va ser atorgar-li el diploma honorífic de la Societat d’Atracció de Forasters, de què Ribé era membre molt influent. I l’arribada de l’animal va desencadenar homenatges populars.
La seva relació amb Barcelona va adquirir un perfil emotiu i passional quan va sentir atracció per Carmen Flores, una cupletista menys popular que Raquel Meller i que triomfava al teatre Doré de la Rambla de Catalunya, 2. Va ser un enamorament a primera vista, cosa que mereixia disposar d’un niu d’amor: la torre que li va projectar Josep Puig i Cadafalch al passeig de la Bonanova, 55 (consolat de Mèxic). La van estrenar el 1914 i van estar-s’hi fins al 1918.
Alguns rumors maliciosos i sense fonament el van relacionar amb Mata Hari o un submarí alemany, i va haver de marxar a El Escorial i després a França. Va morir el 1937. FREDERIC BALLELL /IMATGE CEDIDA PER L’ ARXIU FOTOGRÀFIC DE BARCELONA