Sant Pere, vigili les butxaques...

Benvolgut sant Pere: Avui li enviem un futbolista, míster. Ja sé que no li agrada això de míster, però si li desmereix el futbol no haver-se posat de porter. Déu el va posar a la porteria del cel i precisament per això l’aviso: li arriba un golejador dels bons. Sí, té raó. Els aficionats sempre li estem demanant favors, bona acollida i un carnet de tribuna per als ídols que se’n van.

De qui es tracta aquesta vegada? Aquest és el sant Pere, aranya blanca, pollancre de l’edèn. D’acord. Prou ximpleries. Al gra, sant Pere: Enrique Castro. Un trempat. Bona gent. Sportinguista i del Barça.

Si el conec? De tota la vida. De l’època dels Kubala boys. Ja coneix en Laszi, un altre que ho donava tot als altres. Quan Kubala va ser nomenat seleccionador d’Espanya va aparèixer Quini. Amb aquells xandalls de llana o jerseis de coll alt per entrenar i una cara de bon noi: parla el míster que en sap molt. Asensi, Gárate, Rexach, Pirri, Gallego, Amancio –a qui també anomenaven el Bruixot, però no del gol–, Iribar, Benito... boys? Parlar per parlar. Si ells fullejaven Playboy, nosaltres teníem al Mundo Deportivo els Kubala boys, que quedava modern i esperançador. Quini va jugar dos Mundials, val més que ho deixem aquí: Argentina’78 i Espanya’82.

Pesseter? Gens. Un esclau del seu Sporting de Gijón, que no el deixava anar ni per tot l’or culer. Tot i que després, quan tot passa, i als futbolistes els passa aviat, li van correspondre amb afecte, sou i devoció. Hi ha pocs

Avui li enviem al cel un ariet dels bons i l’hi dic perquè vostè és porter; estalviï's la prova: serà el seu millor fitxatge des de fa anys

amors correspostos en aquest negoci. Finalment, amb 30 anys, va aterrar al Camp Nou. I ens vam estimar de cop i volta fins sempre. Ha estat un orgull que l’Enrique fos de la família blaugrana i sempre parlés bé del Barça i nosaltres d’ell. Quan el van segrestar, jo estava d’estudiant a Pamplona, on els segrestos no eren exòtics. El Pep Bertran i jo vam decidir penjar al balcó del pis d’estudiants –tres culers i un merengue– una pancarta blanca: “Quini askatu” (llibertat). El president de la comunitat va inquirir amoïnat el porter. Barri burgès. I ell el va tranquil·litzar: són bons nois, però per bon noi Quini (li havia regalat una insígnia del Barça i un copet afectuós a l’esquena en un desplaçament a El Sadar).

Només el previnc d’una cosa. Gran bromista. Vigili les butxaques. No fos cas que li passi el mateix que a Nicolau Casaus, a qui cada dos per tres posava culleretes i algun cobert dels hotels a la jaqueta abans del control de metalls als aeroports.

L’entranyable Casaus es posava vermell i els jugadors morats de les rialles. –I de cap? –Un fenomen, sant Pere. Un tanc. Churchill? Santillana i Quini. –Ja veig que no cal la prova... –No ho dubti, míster. Un bon fitxatge.