El Suprem falla que el client pagui l’impost per la firma d’hipoteques
La sentència posa fi a resolucions judicials amb criteris contradictoris
El sector bancari va rebre ahir un baló d’oxigen, i els ciutadans amb hipoteques, un disgust, com a conseqüència de la sentència dictada pel ple de la Sala Civil del Tribunal Suprem (TS), que ha resolt que l’impost de transmissions patrimonials (ITP) i actes jurídics documentats (AJD) ha de córrer per compte dels particulars, no de l’entitat financera. Amb aquesta decisió es pretén aconseguir un criteri uniforme en les resolucions de la justícia davant les abundants reclamacions plantejades en jutjats i tribunals sobre aquesta matèria. Les sentències existents eren fins ara contradictòries.
El Suprem ha aprofitat dos recursos de cassació presentats contra sengles sentències dictades per l’Audiència Provincial d’Oviedo per establir doctrina sobre la divisió de càrregues, entre bancs i clients. Han sortit guanyant les entitats financeres, perquè el que la Sala Civil deixa ben establert és que el pagament de l’impost per la constitució del préstec correspon al titular de la hipoteca. Si la pilota hagués caigut de l’altre costat de la teulada, l’impacte per als bancs hauria estat comparable al que van experimentar respecte a les clàusules terra.
La decisió va ser anticipada ahir per l’esmentada Sala Civil mitjançant un comunicat, ja que el text de la sentència encara no està redactat. En la nota, es fa constar que “el Suprem discutia únicament el relatiu al pagament de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats”, i que la resolució estableix que “per la constitució del préstec, el pagament incumbeix al prestatari”. Sobre aquest particular, la sentència es remetrà a la “jurisprudència constant” de la Sala Tercera, que és la del Contenciós-Administratiu i que “ha establert que el subjecte passiu de l’impost és el prestatari”. Quant al timbre dels documents notarials, l’impost corresponent a la matriu, els magistrats han resolt que “s’abonarà per parts iguals entre prestador i prestatari”, mentre que “el corresponent a les còpies” es pagarà “per qui les sol·liciti”. Per matriu s’entén el nombre de folis que té l’escriptura de la hipoteca. Per tant, a més nombre de pàgines, més desemborsament. Els experts xifren aquesta despesa en una mitjana d’entre 60 i 200 euros.
A partir d’aquesta sentència queda clar que als bancs els correspon fer front a la meitat d’aquesta última quantitat, mentre que el pagament de les còpies l’haurà d’assumir qui les sol·liciti. L’altra meitat l’abonarà el client. Ara bé, en una valoració de conjunt, la part que queda del costat de l’hipotecat –els esmentats impostos de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats– és molt més gran, perquè la mitjana és entre els 3.000 i els 4.000 euros. El tipus de gravamen que s’aplica, en tot cas, depèn de cada comunitat autònoma.
Els recurrents davant el Suprem perseguien que fossin les entitats bancàries les que haguessin de fer front a aquest impost perquè consideraven que són els bancs els que lògicament tenen més interès en què les hipoteques quedin convenientment registrades. La tesi era que si el registre és de la conveniència de les entitats financeres, els hi correspondria sufragar-lo.
La reacció unànime entre les associacions de consumidors va ser molt crítica amb la sentència de la Sala Civil, i alguns dels seus portaveus van començar a contemplar la possibilitat de derivar les reclamacions cap a la justícia europea. Sobretot si es considera que el mateix Suprem va establir en una resolució dictada el desembre del 2015 que s’havien de considerar nul·les les clàusules que imposessin al prestatari el pagament de tots els costos d’una hipoteca.
“Són nul·les –ressalta la decisió– les clàusules que imposen al consumidor totes les despeses derivades de la concertació del contracte com a conseqüència de la intervenció notarial i registral i el pagament dels tributs en els quals el subjecte passiu és el banc”. El cap per lligar que va quedar amb aquella resolució era quines despeses havia d’assumir l’entitat bancària i quines el client. D’allà molts dels conflictes judicials plantejats i d’allà també la dispersió de sentències, perquè els jutges aplicaven criteris dispars a la resolució dels recursos.
Ara el Suprem ho ha aclarit, efectuant una distribució de les responsabilitats de cada part, però les associacions de consumidors creuen que la resolució dictada ho és tot menys salomònica. L’OCU va calcular en uns 2.500 euros per hipoteca el perjudici que es causarà als clients, mentre que Facua va subratllar que la resolució del Suprem “elimina l’efecte dissuasiu” que suposa per a un banc la consideració que ha aplicat una clàusula abusiva.
L’impacte d’una sentència contrària hauria estat comparable al de les clàusules terra
Reacció crítica de les associacions de consumidors, que ara miren cap a Europa