Antonio Muñoz Molina
Antonio Muñoz Molina es posa a passejar amb una gravadora i els ulls i les orelles molt oberts
ESCRIPTOR
L’autor andalús (62) ha fet un (nou) pas endavant en la seva obra, amb Un andar solitario entre la gente, on narra les seves passejades pels carrers de diverses ciutats, unint passat i present i reciclant anuncis, sorolls i converses de carrer.
Passeu, passeu: la nova novel·la d’Antonio Muñoz Molina (Jaén, 1956), Un andar solitario entre la
gente (Seix Barral), la podem obrir per qualsevol pàgina i llegir fins on ens sembli. Anem, per exemple, a la 23: “Dona sang. Compro or. Els rètols repetits al llarg del carrer van establint una cadència. Compro or i plata. Regala vida. El piu-piu robòtic de la llum verda als semàfors (...) Massatges orientals vint-i-quatre hores. Jovenetes asiàtiques. Quinze minuts, trenta euros (...) Clínica dermatològica Giovanni Bojanini. Tu pots canviar el que vulguis”.
El narrador es passeja per Madrid, París i Nova York anotant en un bloc tot el que veu i gravant amb el mòbil els sorolls i les converses amb què es creua, consignant dialectes, olors, músiques... Mostrant-nos el que pensa i el que sent, fent collages, retallant diaris, estant en el present i en el passat alhora: “Perquè sempre passeges per on abans ha passat un altre”. En aquest cas, Baudelaire, Poe o De Quincey, alguns dels caminants que donen unitat al volum i que també apareixen drogant-se o passant gana. Tot aquest magma genera una sensació de totalitat, com si Muñoz Molina es passegés, de fet, pel forat de l’Aleph, malgrat que ell, més senzill, diu que veu el llibre “com una amanida de tomàquet, amb productes del carrer que van a parar allà”, una cosa propera al reciclatge, com “agafar una porta del contenidor i fer-hi una escultura, a la manera de Carmen Calvo”. Una literatura semblant a la música o al vi, llegir “per enlluernar-se, per pertorbar-se, per ficar-se en una intensitat màxima, com al final de Sota el volcà”.
Amb una única llicència ficcional –un personatge que apareix al Café Comercial–, la resta del llibre és no-ficció desordenada – “Bé, El Quixot també és molt desordenat”–. Malgrat que, des de fora, pugui semblar un llibre d’aire antic, d’aquells amb narrador
flâneur, per dins és tot el contrari, i integra les noves tecnologies i estímuls molt actuals, de Google Maps a sofisticades apps, música electrònica, grafiters... “A Baudelaire l’espantaven els nous bulevards, el nou món de la nit il·luminada pel gas. L’art té l’ambició d’explicar el que ara mateix hi ha davant nostre. El que passa amb el present és que encara no té dignitat estètica. Ara a Madrid hi ha una exposició de cartells de Toulouse-Lautrec, que avui tots admirem molt però que en la seva època no no eren res més que publicitat, que molestava la gent, que ningú no veia. És mentida que els canvis tècnics ens determinen com mai, perquè al segle XIX va passar el mateix: la tecnologia va permetre imprimir diaris a grans tirades, abans havia estat la litografia... Avui veiem un bàner i ni ens fixem, però això és l’art del demà. En aquesta fugacitat hi ha el secret d’una època”. La publicitat és omnipresent al llibre, els seus eslògans de vegades s’ajunten i formen poemes, i sempre van puntuant el camí del lector, “com al carrer, on veus un anunci de sostenidors seguit del d’un cotxe, i això interfereix en els teus pensaments”.
Es parla i es teoritza sobre la ciència de la
deambulologia, una broma de l’autor, a qui li feia gràcia “riure’m de les universitats, on s’ensenyen molts sabers inútils o ficticis, coses absurdes, però si els dones un nom seriós fan néixer doctorats i beques d’investigació”.
Aquest llibre vital i espurnejant sorgeix paradoxalment d’una depressió que va patir Muñoz Molina. “L’efervescència del text –admet– és en bona part induïda químicament, en concret per la meravellosa fluoxetina, el genèric del prozac. I sortir d’una malaltia sempre et disposa a la celebració, estic alegre per haver tornat al món”.
A part dels eslògans, una altra paradoxal font de bellesa són els titulars de premsa, que ens parlen de ramats de senglars radioactius a Fukushima, d’un venjador mexicà que assassina passatgers d’autobús o d’una secta caníbal que ven empanades de carn humana... “Són coses tan inimaginables que només podien procedir de la realitat”, afirma l’autor, que, quan tornava de Nova York, va tenir problemes a la duana, ja que, quan li van obrir la maleta, li van descobrir centenars de retalls estranys, fotomuntatges del serrell de Trump i flyers de cases de prostitució.
“No m’agraden els artistes que van disfressats –continua–, el que em produeix respecte és la naturalitat. La gent gran de debò que jo he conegut no interpretava cap personatge”. Per exemple? “Em va causar impressió el professor Higgs, el del bosó, la claror dels seus curiosos ulls blaus i totes les seves preguntes. No conec ningú arrogant que no sigui de segona fila”.
L’amor és un altre dels eixos del llibre “perquè relato el desemparament del món, i per tant la recerca de refugi. Un d’aquests refugis és l’amor”. També protesta “contra la moral d’un sol ús i el juvenilisme, jo volia destacar la bellesa de l’amor que dura, explicar com és aquesta meravella d’estar amb la persona estimada, la bellesa d’una cara i d’una presència que t’acompanya des de fa molt de temps”.
Malgrat que diu que ja no va caçant frases pel carrer, no pot evitar-ho. A la taula del costat, una noia ha dit a la seva amiga: “Acabo d’enamorar-me!”. Els ulls de Muñoz Molina s’il·luminen: “No li sembla fantàstic?”. Però ella es referia a una bossa de mà.
“L’efervescència del text –admet– està induïda químicament, per la meravellosa fluoxetina”