Detenen Sarkozy per presumpte finançament de Gaddafi
L’expresident francès declara sobre pagaments en metàl·lic per a la campanya del 2007
L’ombra del dictador és allargada. Un dels escàndols d’Estat potencialment més devastadors de la història de la V República va viure ahir un nou episodi a França. L’expresident Nicolas Sarkozy, de 63 anys, va ser interrogat, sota arrest, sobre presumptes pagaments en metàl·lic efectuats pel règim de Muammar al-Gaddafi –que va morir el 2011– per finançar la campanya electoral que va portar a l’Elisi el líder conservador el 2007.
A l’hora de tancar aquesta edició, feia més de 12 hores que Sarkozy donava explicacions als locals de la policia judicial de Nanterre, localitat de la perifèria oest de París, assistit pel seu advocat. El procediment legal podia prolongar-se un màxim de 48 hores.
No és la primera vegada que Sarkozy passa el tràngol de declarar en condició d’arrest. Ja ho va fer fa un parell d’anys per l’escàndol Bygmalion, també sobre finançament il·lícit de la campanya electoral. Però aquesta vegada ja no és una empresa la que hi està implicada ni es dirimeix si hi va haver tràfic d’influències en algun negoci tèrbol. L’assumpte planteja un grau molt superior de gravetat. Es tracta de dilucidar si hi va haver una connexió per sota mà amb un règim dictatorial que Sarkozy, paradoxalment, va contribuir a fer caure amb una operació militar. Ja no només és una qüestió d’ètica; es tractaria d’una conducta amb implicacions geopolítiques, de seguretat nacional.
El cas que sacseja ara França va ser destapat el 2012 per un mitjà digital molt combatiu, Mediapart, que va tenir accés a un primer document comprometedor sobre la suposada ajuda secreta de Gaddafi a la campanya de Sarkozy. La bola de neu va anar creixent. Al novembre del 2016 un intermediari, Ziad Takieddine, va assegurar que havia transportat personalment 5 milions d’euros, de Trípoli a París, en diversos viatges, el 2006 i el 2007. El receptor hauria estat Claude Guéant, que al seu torn hauria donat els diners a Sarkozy, aleshores ministre de l’Interior. Guéant era un alt funcionari, estret col·laborador seu, que seria nomenat secretari general de la presidència de la República després de la victòria electoral del 2007 i posteriorment titular de la cartera d’Interior, d’Ultramar i d’Immigració. Guéant va acabar complint presó preventiva per aquest escàndol. Una de les acusacions que pesen sobre ell és haver rebut una transferència de 500.000 euros d’un advocat de Malàisia. El polític francès ho va justificar per la venda de dos quadres.
Altres possibles evidències es van anar acumulant, a Líbia i a França, i van engrossir la investigació judicial. Els diaris del que va ser ministre libi del Petroli, Choukri Ghanem, mort el 2012 en estranyes circumstàncies, van arribar a mans de la justícia francesa. En aquests documents també es feia esment dels pagaments. Un altre personatge pròxim a Gaddafi, el financer Bechir Salih, que va resultar ferit per bala recentment a Johannesburg (Sudàfrica), va declarar a Le Monde que havia sentit dir al mateix líder libi que havia finançat Sarkozy. Un intermediari, Alexandre Djouri, avui empresonat a Londres i pendent d’extradició, podria haver donat noves pistes útils sobre el cas.
Els tertulians a les cadenes de notícies franceses, com BFM TV, recordaven ahir la campanya a l’americana, espectacular, sense mirar prim en despeses, de Sar-
EUSEBIO VAL D’AMFITRIÓ A BOTXÍ L’exlíder de França va fer els honors al cap libi i anys després el va enderrocar
DINERS PER A LA CAMPANYA
Un intermediari va assegurar haver portat 5 milions d’euros de Trípoli a París
kozy el 2007. Només en vols amb avió privat, el candidat es va gastar una fortuna. Els mítings, molt coreografiats i amb gran ostentació tècnica, van costar quantitats astronòmiques, de mig milió d’euros o més. Col·laboradors en la campanya han reconegut que rebien diners en efectiu.
Sarkozy, que va deixar la presidència el 2012, sempre ha negat que s’hagués beneficiat d’ajuts il·legals de Gaddafi. L’excap d’Estat encara manté protagonisme en la vida pública. Va voler prendre la revenja i intentar el retorn a l’Elisi, el 2017, però va fracassar en les primàries de la dreta. Malgrat tot, manté reunions a la seva oficina parisenca, viatja, dona la seva opinió, està actiu. Fa poc va volar a Dubai, a la Unió dels Emirats Àrabs, per pronunciar una conferència sobre educació. Així mateix té previst un viatge a Londres per als propers dies.
L’actitud de Sarkozy –i la d’altres líders occidentals– respecte a Gaddafi va canviar radicalment en pocs anys. El llavors president francès va acollir el dictador libi a París poc després d’instal·lar-se a Elisi. A l’excèntric hoste se li va permetre el seu caprici d’acampar en una de les seves tendes de campanya beduïnes, una haima, en ple centre de París. Un temps després, quan les primaveres àrabs sacsejaven el nord de l’Àfrica i van afectar també Líbia, la condescendència cap a Gaddafi es va canviar en hostilitat total. Sarkozy, al costat del britànic David Cameron, va ser els qui més va apostar per una intervenció militar. Altres aliats de l’OTAN amb llarga experiència i molts interessos per protegir Líbia, com Itàlia, eren molt escèptics sobre els avantatges reals d’enderrocar el dictador. Silvio Berlusconi, que també havia estat molt falaguer amb Gaddafi, pensava que la sortida d’escena de Gaddafi crearia el buit i el caos, com va acabar passant. Per a Itàlia, les conseqüències van ser molt greus durant els anys següents. Líbia es va convertir en una plataforma per a la immigració clandestina massiva a través de la Mediterrània central. Centenars de milers de persones van arribar a Itàlia després de ser rescatades al mar. Molts van morir en la travessia, uns naufragis en els quals moririen de vegades diversos centenars de persones.
Set anys després de la mort de Gaddafi, i en vista de la investigació de Nanterre, tornarà a plantejar-se inevitablement si al 2011 hi havia motius no declarats, per part de París, més enllà de la defensa dels interessos francesos a l’Àfrica, per silenciar per sempre el líder libi i esborrar proves incòmodes.