Al·lèrgia a la corrupció
La presidenta diu que mai no va tenir responsabilitat sobre els comptes
La presidenta de Madrid, Cristina Cifuentes, compareix davant de la comissió parlamentària que investiga el finançament del PP per negar-ho tot.
Hi havia més morbo que interès polític real, amb la compareixença de la presidenta de Madrid, Cristina Cifuentes, davant la comissió parlamentària que investiga el finançament del PP.
La que es postula –ahir va tornar a ferho– com un punt i a part en la tèrbola gestió del PP madrileny de les últimes dècades, com el raig de sol que esquerda el cel plomís dels sumaris de Gürtel, Púnica i Lezo, expressius dels dies de vi i roses del Turbomadrid, va centrar les seves respostes als comissionats fixant dues certeses: que els càrrecs que va exercir al partit i a l’administració no li van permetre sospitar mai el que passava al seu voltant, i que si hi ha dues característiques que la distingeixen en la política i al seu partit és que sempre diu la veritat i que és intolerant amb la corrupció.
Totes dues afirmacions les va repetir en cadascun dels successius interrogatoris dels diputats, encara que no pas amb gaire èxit, tenint en compte les respostes de ses senyories.
Cifuentes es va mostrar tranquil·la i ferma, i aquesta vegada el president de la comissió, Pedro Quevedo, de Nova Canàries, va ser expeditiu impedint que la sessió es convertís en un debat polític: va avortar diverses vegades els intents de Cifuentes per fer un judici d’intencions respecte als grups parlamentaris o adornar les seves respostes amb judicis polítics, i va parar en sec la diputada del PP Beatriz Escudero que, com és habitual en aquestes comissions, va voler emprar el seu torn per criticar la resta de grups presents i la comissió mateix. “No l’hi puc permetre”, la va tallar Quevedo. Després de dir que Cifuentes era un “referent”, va acusar l’Ajuntament de Madrid d’incendiar Lavapiés. “Li he de retirar la paraula”, va avisar el president.
La singularitat que Cifuentes va reivindicar per a la seva figura d’enemiga conjurada de la corrupció i amb què va respondre a les preguntes del diputat socialista Artemi Rallo, que va començar preguntant a Cifuentes pel seu eventual paper al Tamayazo –cap, va dir ella–, va ser llegida sarcàsticament pel parlamentari de Bildu Oskar Matute: la seva excepcionalitat es pot llegir com a reconeixement implícit de la diferent condició
Discussió entre el president de la comissió i la diputada del PP, que durant el seu torn critica la resta de grups
de la resta del seu partit.
Si un morbo impulsava la sessió, en tot cas, era assistir al que prometia ser un avançament del duel electoral per la regió de Madrid, amb el presumpte precandidat de Podem, Íñigo Errejón. El jove diputat, potser amb la lliçó apresa després del pobre interrogatori a Francisco Granados, va centrar el tret allà on ningú no havia fixat l’atenció: encara que no va deixar d’esmentar el seu paper en un comitè electoral del qual la meitat dels membres avui estan imputats –Cifuentes, mentre se substancia el cas de l’adjudicació a Arturo Fernández de la cafeteria de l’Assemblea, és de l’altra meitat– va indagar en el seu paper com a presidenta de la comissió de garanties durant els mesos en què diversos càrrecs municipals de diferents ajuntaments madrilenys del PP desfilaven per Génova advertint que eren il·lícits. Tots ells van ser depurats. No va sospitar mai res, va dir Cifuentes. I en el comitè de campanya, tampoc: “Jo només mobilitzava els militants del territori”. No va veure mai un compte o una factura. Tampoc no va participar en la confecció de les llistes. Va subratllar que el fet que hi hagi corruptes en un partit no vol dir que un partit ho sigui i, per si de cas, va dir que se sentia “avergonyida” per tot el que ha passat al Partit Popular de Madrid.