Territori intransitable
La imminent guerra comercial contra la Xina i la Unió Europea que prepara el president dels Estats Units, Donald Trump; i les creixents dificultats dels vianants per deambular per les voreres de Barcelona.
LA temuda guerra comercial entre els Estats Units i la Unió Europea i la Xina no ha començat encara, però sembla imminent. La decisió de Donald Trump d’establir aranzels del 25% i del 10% per a l’acer i l’alumini a tots els països que els venguin als Estats Units, tret de Mèxic i el Canadà, previsiblement anirà seguida de mesures similars per part de Brussel·les i Pequín que, més enllà de l’important impacte sobre l’economia global, tindran una indubtable repercussió en el tauler geopolític mundial.
En l’època de la globalització, l’opció d’una guerra comercial no és la més encertada. Trump pretén posar fi a l’equilibri dels intercanvis internacionals malgrat els riscos que això comporta per a l’economia global. El president dels Estats Units és coherent amb les seves promeses electorals, però el seu “America first” en defensa dels llocs de treball i de les indústries nord-americanes no haurien de fer-li oblidar que no pot obrir unilateralment unaetapad’incertesapolíticaalmateixtempsamblaUEi amb la Xina a costa de l’economia. Lamentablement, els qui així l’hi van fer veure a la Casa Blanca ja no són als seus despatxos.
És cert que en molts països desenvolupats la gran recessió d’aquests anys ha desembocat en oberta hostilitat al lliure comerç, però no sembla que la tornada al proteccionisme sigui la millor medecina. Trump juga aquesta carta perquè en clau interna ara necessita mantenir el vot aconseguit a les presidencials per evitar una derrota republicana en les eleccions de mig mandat del proper mes de novembre.
D’una banda, Trump pretén castigar la sobreproducció xinesa d’acer imposant de forma imminent aranzels a productes xinesos de fins a 60.000 milions de dòlars, però el seu desafiament a Pequín tampoc no ha estat ben acollit pels seus socis asiàtics, cas de Corea del Sud, el Japó i Taiwan –als quals també va menysprear quan es va retirar del pacte comercial per a la regió Àsia-Pacífic–, que entenen que són mesures que distorsionen el comerç i causaran un elevat atur en aquells països. I això en una zona necessitada de gran estabilitat política davant l’expansionisme xinès al mar de la Xina Meridional i l’amenaça permanent que suposa el règim de Corea del Nord.
Quant a Europa, la mesura de Trump, que afecta especialment l’acer alemany –si l’amplia als automòbils tindria també greu incidència a França–, busca pressionar i crear discòrdia en la Unió Europea. Quan mira a aquest costat de l’Atlàntic, Trump no veu un club de socis sinó vint-i-vuit competidors, per això dona suport al Brexit i a populistes europeus com Le Pen o Salvini, en l’intent clar de dividir per vèncer. Alemanya ha advertit als Estats Units que no utilitzi la pujada d’aranzels per dividir la Unió Europea perquè “som una unió duanera i actuem en conjunt”. Brussel·les planeja respostes que van des de gravar els beneficis de grans multinacionals tecnològiques americanes com Google i Facebook fins a imposar aranzels a productes tan made in USA com les HarleyDavidson, els texans o el bourbon, entre d’altres.
Una guerra comercial comportarà menys creixement mundial, una pujada del cost de la vida, pèrdues massives d’ocupació i pot abocar a una segona recessió. La repercussió política que tot això tindria en un món ja amb massa escenaris de tensió és evident. Tots els actors implicats, menys Trump, insisteixen que no hi ha guanyadors en una guerra comercial i que canviar les regles de l’economia globalitzada comportarà noves i greus tensions polítiques.