Imperialisme renovat

Lluís Foix analitza la preocupant situació política internacional: “El nacionalisme de les grans potències és inquietant tant si el practica Rússia, la Xina o els Estats Units. Paradoxalment, aquest és el cas que de forma palmària està interactuant en un món globalitzat en el qual les identitats petites corren el risc de ser esborrades pels nacionalismes més poderosos”.

Als quarters generals de Putin a Moscou i Sant Petersburg diumenge a la nit els eslògans per celebrar la victòria eren “Rússia, Rússia, Rússia...”. Un crit nacional, patriòtic, que representava un 75 per cent dels vots emesos a favor d’un líder que ha promès tornar l’orgull al país més extens de la terra, que ha estat un factor determinant en la política internacional des que Napoleó va tornar derrotat i humiliat de Moscou el 1812.

Putin és un nacionalista sense matisos que pretén recuperar el paper de gran potència indiscutida que va tenir des del Congrés de Viena del 1815. Rússia va obrir el segle passat amb la revolució del 1905 i el va tancar amb una altra revolució, de signe contrari, que va suposar el desmembrament de l’imperi soviètic el 1991. La història russa és com un volcà en constant erupció sense que manifesti signes de voler calmar-se.

Putin pot convertir-se en el dirigent rus més longeu després de Stalin si acaba el mandat el 2024. Va annexionar d’una urpada Crimea el 2014 coincidint amb el conflicte a l’interior d’Ucraïna; les seves intervencions a Síria han desplaçat la política exterior d’Obama i de Trump; s’ha involucrat en les eleccions nord-americanes i en les europees. És fidel a la tradició d’espiar i desconcertar Occident.

Els enverinaments no acaben de comprovar-se mai. Els historiadors encara discuteixen si Ivan el Terrible va morir enverinat el 1584 o si Rasputin ho va ser també el 1916 o Maksim Gorki el 1936. L’extermini o l’empresonament d’adversaris és una constant que arrenca en els temps tsaristes, continua amb l’imperi soviètic i segueix avui a la Rússia de Putin. En una de les seves frases enginyoses, Churchill va qualificar Rússia com una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma. S’ha mogut a impulsos europeistes i eslaus, sempre obsessionada amb controlar el seu vast territori que disposa d’onze franges horàries.

El registre literari rus del segle passat és la història de patiment i humiliacions gairebé inconcebibles. George Steiner recorda l’assetjament que va patir Puixkin, la desesperació de Gógol, la condemna de Dostoievski a Sibèria, la volcànica lluita de Tolstoi contra la censura o el llarg catàleg d’assassinats i desapareguts en els últims cent anys.

El nacionalisme de les grans potències és inquietant tant si el practica Rússia com la Xina o els Estats Units. Paradoxalment, aquest és el cas que de forma palmària està interactuant en un món globalitzat en el qual les identitats petites corren el risc de ser esborrades pels nacionalismes més poderosos. Les mesures proteccionistes de Trump van en la direcció de crear zones nacionals protegides al marge de la llibertat de comerç i circulació de béns i persones que ha caracteritzat l’últim mig segle. El concepte de seguretat col·lectiva que va ser introduït per Woodrow Wilson en la Conferència de París del 1919 i reafirmat en la creació de les Nacions Unides el 1945 està en retrocés.

Rússia ha tingut l’obsessió d’adquirir territoris per garantir la seva seguretat. Des d’Ivan el Terrible fins a la Gran Guerra es calcula que la mitjana de conquesta diària va ser d’uns vuitanta quilòmetres quadrats.

Es pot deduir que la seva extensió és la seva debilitat. Si Stalin i els que el van succeir no haguessin volgut controlar la meitat d’Europa i bona part d’Àsia Central haurien pogut mantenir unes relacions com les que han establert amb Finlàndia amb tots els països que materialment havien caigut sota l’òrbita del Kremlin. Qui s’alegra de la impressionant victòria de Putin? A Crimea va aconseguir gairebé un 90 per cent dels vots. Però també estan d’enhorabona els partits antieuropeus com l’Alternativa per a Alemanya, la Lliga Nord italiana i el Moviment 5 Estrelles. Tenen en comú que la UE és un destorb per a les seves idees reaccionàries i els seus interessos.

Qui ha rebut amb preocupació els resultats? Polònia, els tres països bàltics, Geòrgia, Ucraïna per descomptat, i tots aquells petits estats que un dia van formar part de Rússia i que es van independitzar després del col·lapse soviètic del 1991.

Putin ha actuat en els últims vint anys com un animal polític ferit que pretén reconstruir un vell imperi multisecular. La Gran Bretanya no està disposada a construir un àmbit de relacions cordials tenint en compte la picabaralla diplomàtica com a conseqüència d’enverinaments i misterioses morts de ciutadans russos en territori britànic.

Alemanya i França aniran pel camí realista –no queda altre remei– per no caure en provocacions que s’apartin del primer objectiu que és salvar Europa de les seves contradiccions. L’amic americà també és avui un enigma, tot i que és molt més fiable.

Europa ha de soldar els seus fonaments i resistir els envits interns i els que puguin venir de Rússia, la Xina i els Estats Units. A cap dels tres no els interessa una UE forta i competitiva. Cap de les tres potències no es trencarà, al contrari del que li pot ocórrer a Europa.

La inqüestionable victòria de Putin és un perill per a la UE, que no compta amb la Xina ni amb la complicitat de Trump