Iraq, quinze anys de destrucció massiva
El Govern de Bagdad prepara eleccions per al 12 de maig i aspira a propiciar un canvi de cicle
Fa quinze anys, els carrers de Barcelona bullien contra la guerra com en gairebé cap altra ciutat del món. La invasió de l’Iraq havia començat, amb míssils llançats des d’un portaavions dels Estats Units. Aquest pla de democratització des de dalt –literalment– acabaria servint el país amb safata a la majoria xiïta. Per a satisfacció iraniana i enuig saudita, reactivant un cicle que encara no ha acabat.
Saddam Hussein, antic ariet dels Estats Units i l’Aràbia Saudita contra l’aiatol·là Khomeini, no tenia res a veure amb Ossama bin Laden. Seria l’ocupació dels Estats Units la que en pocs anys faria florir Al-Qaida a l’Iraq. Així mateix, les armes químiques, coartada de la invasió, no van ser trobades mai, però des d’aleshores la destrucció ha estat massiva.
Els propagandistes de les Açores d’aquella guerra buscada –Bush, Blair, Aznar i Durão Barroso– han prosperat en la mateixa mesura en què els iraquians s’enfonsaven en la inseguretat, la misèria i la falta de perspectives.
Vist amb perspectiva, allò no va ser l’enderrocament d’un dictador la utilitat del qual ja havia caducat, sinó el desmantellament d’un Estat i el seu desmembrament sectari. Una nefasta fantasia neocon que ha enfonsat l’Iraq en tres fases de sang i destrucció, si una és dolenta l’altra pitjor: primer la insurgència contra les forces d’ocupació, en segon lloc una guerra civil interconfessional –amb l’Aràbia Saudita i Iran entre bambolines– i, en tercer lloc, ocupant el buit, la projecció de l’Estat Islàmic (EI) des de Mossul, el 2014, difuminant fronteres de la manera més crua.
El que havia de ser far de democràcia al Pròxim Orient es va convertir en far de gihadisme. Més de sis anys després de donar per acabada la missió de combat, més de cinc mil soldats dels EUA segueixen a l’Iraq. I l’Estat Islàmic no va ser extirpat fins al desembre passat, realçant una vegada més el paper dels iranians.
Avui, la corrupció continua sent endèmica, l’atur galopant –el petroli, el 95% de les exportacions, només proporciona un 1% dels llocs de treball–. I una quarta part dels nens iraquians viuen en la pobresa, segons Unicef. Tot i això, després de quinze anys de malson i una generació perduda, s’obren clarianes, encara que només sigui per estar farts de guerra. Cap país de l’OPEP, excepte l’Aràbia Saudita, no exporta tant
petroli. Així mateix, la incertesa oberta pel referèndum d’independència del Kurdistan s’ha tancat –vist això– amb escàs vessament de sang. Ahir mateix Bagdad va permetre l’enlairament del primer vol internacional des d’un aeroport kurd.
Finalment, les eleccions del 12 de maig haurien de tancar una etapa negra. Encara que la guerra a Síria i la tensió renovada entre els EUA i l’Iran criden a la cautela, sobretot si el resultat és particularment indigest.
En tot cas, el primer ministre iraquià, Haider al-Abadi –un exiliat a Londres que va tornar aquell 2003– ha demostrat molta més cintura que el seu antecessor, el sectari Nuri al-Maliki, i es deixa festejar tant per l’Iran com per l’Aràbia Saudita.
Riad, que no ha pogut derrotar per persona interposada l’Iran i les seves milícies en territori iraquià ni en territori sirià, ha recorregut finalment al portatalonaris. En els últims mesos ha reobert la frontera comuna, ha restablert els vols directes, reobre consolats –després de dècades– i ja no finança sols els sunnites.
Però algunes ferides seran molt difícils de guarir. La invasió ha acabat propiciant l’èxode d’algunes de les comunitats cristianes més antigues del món. I l’ordre de confiscació dels béns de 4.200 capitostos del règim baasista no ha estat promulgada fins aquest mes.
Quinze anys després, encara no hi ha a l’Iraq ni pau ni prosperitat, sinó mig milió d’iraquians menys. Barcelona tenia el cor i el cap al seu lloc.