L’escó impossible
Fa setmanes que a l’entorn de Carles Puigdemont sona la mateixa cançó. Falten dos vots. Els protagonistes de la tornada són el president destituït, diputat de Junts per Catalunya, i Toni Comín, diputat de la llista d’ERC. Les negociacions amb la CUP no aconsegueixen, de moment, trencar la disciplina fèrria dels diputats cupaires, que, tot i ser comprensius en privat amb Puigdemont, no es mouen de l’abstenció per facilitar una investidura.
Els quatre vots dels anticapitalistes només tenen valor perquè Puigdemont i Comín mantenen l’acta de diputat d’exercici impossible, fet que deixa el bloc independentista en minoria. Així doncs, l’abstenció no és equidistància, és oposició, recorden a JxCat.
Fins ara el fracàs del pla A i del B ha vingut condicionat pels tribunals, però, instal·lats en el preàmbul del pla C, l’èxit de l’independentisme està en mans de Puigdemont. La restitució de la seva presidència és impossible i la del seu Govern va quedar retallada per les baixes dels mateixos consellers, de manera que a JxCat i ERC només els queda governar per posar en evidència que qualsevol 155 era pitjor.
També ho entén així Jordi Sànchez, que ahir, després que la Fiscalia facilités que Joaquim Forn surti de presó, va plantejar davant la Sala Penal del Suprem la seva renúncia a l’escó i, per tant, a la candidatura a la presidència. Un altre adeu a la política buscant la llibertat. Sànchez va fixar al gener a La Vanguardia el rumb que havia de seguir la legislatura. I no podia quedar més lluny dels postulats de la CUP: “Un error de l’independentisme ha estat prefixar terminis abans de conèixer bé les condicions i oportunitats. També sabem rectificar. Per sumar més del 50% de l’electorat fan falta polítiques i temps”, sostenia per escrit des de Soto del Real.
El relat de Sànchez posava en evidència el pacte impossible amb la CUP i, ara, l’escó impossible de Puigdemont. Al 130è president de la Generalitat li queda la internacionalització del conflicte català. Fa unes setmanes a Dinamarca, avui a Suïssa i demà a Finlàndia.
Puigdemont denunciava a Ginebra la vulneració de drets a Catalunya mentre la Fiscalia esgrimia al Suprem “raons humanitàries” com a primer argument per sol·licitar l’excarceració sota fiança de Forn.
Fa setmanes que un test rutinari va posar la tuberculina al seu expedient mèdic, però la defensa es va limitar a fer un afegit per “raons personals” en el seu últim escrit de petició de llibertat –el tercer–. Però de sobte, “ens sorprenen coses que haurien de ser normals”, admeten al seu entorn. Forn ha fet molts moviments, “hi ha arguments”, insisteixen.
L’eclosió d’interessos polítics és evident. Els arguments de Forn no han canviat des que a finals de gener va renunciar a l’escó. No obstant això, el jutge d’instrucció, Pablo Llarena, insistia que l’independentisme constitucional de l’exconseller coexisteix amb un context polític en què no hi ha certesa que hagi desaparegut la intenció d’assolir la independència de Catalunya. I apuntava directament a Puigdemont: “Aquesta última actitud és la que sosté qui va atorgar al seu dia la confiança al senyor Forn”.
La renúncia a l’escó i a la política de Forn no va agradar a Puigdemont. Es va mostrar comprensiu amb la decisió del seu conseller, però també conscient de les conseqüències que les estratègies de la defensa dels empresonats tenen en el seu pla de xoc des de Brussel·les. De fet, declaració a declaració, fins a les del febrer passat, Puigdemont només va trobar consol en el tête à tête de la cupaire Mireia Boya amb el jutge Pablo Llarena, que va defensar la proclamació de la independència al Parlament.
Ahir tocava prudència en els missatges i en les aparicions, per Forn, i perquè la presidència depèn de sumar un parell més de renúncies. La seva i la de Comín com a diputats. Llavors la Fiscalia tornarà a la càrrega, pendent del discurs del candidat.
La Fiscalia tornarà a la càrrega amb el debat d’investidura, pendent del discurs del candidat