Ni Maquiavel
Ja fa tres mesos de les eleccions, i el bloqueig continua. No hi ha Govern, la societat i l’economia catalanes estan òrfenes. Tenim el Parlament aturat; i els del bloc independentista vigilant-se de reüll. Els partidaris del tot o res no tenen força per imposar les seves quimeres, però van posant obstacles al camí dels pragmàtics. Tenim el país dels catalans dividit en dos fronts, que es manifesten pels carrers amb fortuna desigual: és evident que l’independentisme cívic està molt més organitzat, però l’espanyolisme va progressant a costa de la llengua i del catalanisme inclusiu, que agonitza.
El Govern central, vigilat per la duresa d’Albert Rivera i Joan Carles Girauta (catalans decidits a extirpar la llavor catalanista), continua sense fer res més que reprimir. Fa mesos que té els adversaris rendits, estava en condicions de moure fitxes noves. Però Rajoy i Sáenz de Santamaria s’estimen més deixar que el jutge Llarena faci la feina. Duresa judicial, immutabilitat política.
Semblava que la lògica del poder a Espanya s’havia allunyat dels segles XIX i XX, quan la força s’imposava només als enemics interiors. Continuen dominant els gens inquisitorials (que, per cert, no són invenció castellana, atès que en temps de Pere el Cerimoniós un dels primers inquisidors va ser el gironí Nicolau Eimeric). El conflicte català té moltes causes, però una és aquesta tradició espanyola d’esclafar els dissidents amb el poder de l’Estat (ara, per sort, el poder és judicial,
L’independentisme està més organitzat, però l’espanyolisme progressa a costa de la llengua
no militar). Els dissidents catalans es van comportar a l’espanyola: tal com es va veure en el tristíssim ple del 6 i 7 de setembre al Parlament. S’hi va imposar amb parcialitat absoluta una part de Catalunya sobre l’altra. I tot seguit l’absolutisme va canviar de bàndol amb la dolorosa violència policial de l’1-O. L’extremosa severitat judicial ha portat a la presó uns líders que potser havien de ser inhabilitats, però de cap manera empresonats com gossos rabiosos, acusats de violència, quan és públic i notori que, més enllà dels errors comesos, els independentistes sempre han estat pacifistes.
Fins i tot Maquiavel recomana al príncep que, un cop aplicat amb severitat el càstig als dissidents, actuï de seguida amb prudència i humanitat. Un dels pitjors errors que pot cometre el príncep, sosté Maquiavel, és ambicionar les possessions i les dones dels seus súbdits. Doncs bé: el Tribunal de Comptes i les perquisicions de Llarena busquen no solament castigar els líders independentistes, sinó també arruïnar les seves famílies. Aquesta impàvida crueltat està en sintonia amb el que reclamen els principals mitjans de comunicació, que fan pensar en el públic del circ romà exigint al Cèsar la fi dels vençuts.
La possibilitat que ara Joaquim Forn surti de la presó no sembla que es degui a un gir empàtic dels governants, sinó a la por d’imprevisibles complicacions mèdiques. També el PSOE i el PSC es deixen portar per aquesta tradició espanyola que, convertint els dissidents en abominables, sobrepassa en crueltat fins i tot les més fredes recomanacions de Maquiavel.