Les realitats aparents
Ala pel·lícula Alguns homes bons, un fanàtic Jack Nicholson (que, com Brando, en té prou amb pocs minuts per apoderar-se de l’escena) en el paper d’un coronel del Cos de Marines dels EUA i dirigint-se a l’advocat defensor, interpretat per Tom Cruise, li diu, en el seu al·legat final davant el tribunal: “You can’t handle the truth” (“No pots gestionar la veritat”).
Em sembla que el sentit d’aquesta frase és que hi ha veritats que hi són, a punt per ser descobertes, reconegudes, assumides i acceptades. El punt és com està de disposada una persona a tractar aquesta veritat. Saber entendre-la i acceptar-la: gestionar-la.
Realitat és el que es contraposa a l’aparença i també a la simple possibilitat: el fet real no és l’aparent, ni el fet simplement possible. Ningú no ens diu què és la realitat, però sembla que es forma per la trobada entre allò que succeeix i la nostra forma de percebre el que succeeix.
En aquesta cultura hedonista nostra, provem de reduir la realitat a l’aparença reconvertida i ajustada als nostres desitjos, interessos o falsedats, cosa que ens evita afrontar les coses tal com són, desposseïdes dels nostres prejudicis i interessos. I així vivim, en un món de realitats aparents, mitges veritats i mentides completes: el que sembla real no ho és, i el que és real no ho sembla.
La realitat aparent és una espècie de nova desapropiació de la identitat personal i cultural dels ciutadans. Suposa una pèrdua de la seva capacitat de judici (crític) i anàlisi. És relativament senzill que en aquest món de la urgència les notícies que rebem continguin menys i pitjor informació que mai. Al receptor ja no li interessa què ha passat sinó quant fa que ha passat. Tot va tan ràpid que la veritat ha deixat d’interessar en benefici de la primícia, que és objecte de permanent competència entre els mitjans.
Les realitats aparents despunten, amb empenta, en l’erm resultant del que Arcadi Espada anomena “la desforestació intel·lectual i moral d’una part de la població espanyola”. I en un curt espai de temps, els mitjans ens han servit aparences transvestides en realitat, en situacions emocionalment dramàtiques, i han provocat una commoció rere l’altra.
Fa poc, en una d’aquestes representacions per al públic, hem assistit al cinisme extrem de l’assassina d’un nen indefens que, aprofitant la presència dels mitjans, fa una ostentació repugnant de contorsionisme gestual i moral.
El càsting d’aquest drama ha ofert altres escenes, algunes de duríssimes, com la d’una mare adolorida i plena de bon sentit, o la d’un pare desbordat per una realitat de què no s’ha assabentat fins que li han llançat a la cara la terrible veritat, i d’altres de confortadores, com la d’uns guàrdies civils tenaços, que han gestionat l’esclariment del crim amb sòbria escenografia.
Amb l’estrambot de la discussió, aspra i polaritzada, sobre la durada de la presó que espera a condemnats ossos durs de reinserir.
Les aparences desafien el món real, i tenyeixen l’ordinari de misteri, com feia amb les seves obres Magritte, pintor surrealista belga, que foradava la realitat i, de passada, sembrava el temor del desconcert i de l’abisme. La seva obra de culte, Això no és una pipa, ens obliga a desconfiar, una vegada més, del que veiem. I ens situa davant jocs de pensament que qüestionen la realitat radicalment.
Una cosa semblant al plantofisme d’un intrèpid periodista que s’ha fet redemptor, que fuig de la justícia i s’instal·la en un país aliat, on els seus companys d’armes l’emparen sense vacil·lació, i des del qual denigra el país del seu carnet d’identitat. Sense abdicar d’una pretensió sarsuelera, com és la de dirigir la segona regió espanyola per població des d’un xalet situat a mitja hora de Brussel·les.
Comptant aquest focus, ja en són tres els encesos per alimentar la llegenda de l’eterna Espanya negra: Suïssa, amb una altra escapada transmutada (sempre la realitat aparent), i el Regne Unit, on un obcecat entrenador es nega a treure’s el llaç i diu que només obeirà els qui el paguen.
Mentrestant, continua la funció i el president peregrí aprofita per fer bolos per països sense delictes de rebel·lió als seus codis penals, on delecta auditoris lliurats a l’aplaudiment, sobretot quan tracta d’afers tan vintage com el Valle de los Caídos i Franco. Però quan li ha tocat debatre amb Xavier VidalFolch, no se n’ha sortit.
Si ens aturem a pensar sobre la natura del que és real i les nostres suposicions tàcites sobre això, ens trobem que s’han encès els llums d’alarma quan els pensionistes van iniciar la revolta, exigint l’impossible als qui van presumir que som al camí del final de les penalitats i el començament de la recuperació.
Això passa perquè, els qui ho haurien de fer, no s’atreveixen a esmentar la realitat que no es poden indexar les pensions amb l’índex de preus al consum sense trencar els dics del dèficit. Ens trobem davant jocs de pensament que qüestionen la realitat d’una manera radical.
A jutges i fiscals els està tocant exercir un paper que va més enllà de la defensa de la legalitat. El que els correspondria als polítics, la defensa de l’Estat de dret i la sobirania nacional, ensopega amb els plantejaments purament tàctics de les conveniències i els mapes electorals, que porten de cara al desgovern.
A través de l’ús de pintures que confonen amb finestres, o miralls que reflecteixen el que queda darrere, Magritte qüestionava la lògica, per “desfamiliaritzar-nos d’allò amb què estem familiaritzats”. La pràctica de l’estricta divisió de poders és essencial per distanciar el terreny governatiu del judicial i prendre arguments als qui, des d’altres instàncies contencioses, esperen amagats per continuar impartint lliçons.
L’episodi del senegalès, amb una cardiopatia congènita, l’infart del qual va ser aprofitat pels radicals per sembrar caos i pànic a Lavapiés, ha posat en relleu una vegada més el desconcert municipal, atès que a la falta de reflexos per apuntalar l’ordre ha calgut afegir-hi l’ofrena d’una regidora que, des de la institució municipal, ha atribuït a la xenofòbia institucional “el pecat de ser negre, pobre i sense papers”. L’escena dels dos policies que el van assistir i van intentar reanimar va ser interpretada, de manera malintencionada, com a agressió. La realitat aparent.
Vivim dia a dia un contínuum de realitats aparents o, més ben dit, d’aparences que obliguen a buscar la seva essencial realitat, per discernir el que és bo del dolent i l’important de l’accessori; aquesta recerca ens porta a navegar per les aigües de la indecisió i el desgavell.
I és que a la majoria li agrada que li diguin què ha de fer, què ha de creure o per on ha de caminar. I la realitat aparent que se’ns exhibeix porta la necessitat de ser portat per d’altres, encara que es tingui l’evidència davant dels ulls. Això desconcerta, moltes vegades intencionadament, l’espectador i desafia els seus mecanismes de percepció habituals, perquè l’enfronta a elements a priori dispars i incompatibles entre si.
Les aparences desafien, una vegada i una altra, el món real, que esdevé un surrealisme delirant, quan desencadenen sorolloses preses de posició, emparades per l’absència de lideratge social, que ha estat substituït per desfermades xarxes socials, amplificades per l’altaveu d’uns mitjans ansiosos per acaparar protagonisme i servir, una rere l’altra, realitats aparents.
La veritat no es gestiona perquè ha deixat de ser important. L’aparença de realitat és el nou principi perquè és més barata i no serà contrastada. Òbviament, per la velocitat del món, però també per la desgana intel·lectual generalitzada, especialment en la classe mitjana.
Tot va tan ràpid que la veritat ha deixat d’interessar en benefici de la primícia Ens trobem davant jocs de pensament que qüestionen la realitat d’una manera radical