La importància de l’alzina

D’aquí a un parell de setmanes –els dies 7 i 8 d’abril– el Partit Popular celebrarà a Sevilla la seva convenció nacional. Durant aquests dos dies el PP farà servir un nou logo sense els albatros (no gavines, com acostuma a dir-ne la gent) que, si no m’equivoco, arrossega des dels temps d’Aznar. Per comptes d’aquest ocell adoptarà com a símbol l’alzina. Serà un logo circumstancial, només per a la convenció, explica el coordinador general del partit, Fernando Martínez-Maíllo, que detalla els motius d’haver triat aquest arbre: “És el més robust, ho aguanta tot, té arrels profundes; en el seu tronc poderós hi ha representada la força dels nostres afiliats i les seves branques s’estenen, com la nostra organització, per tots els racons d’Espanya. Representa l’aposta pel futur, la protecció, la vida i la força que projecta el Partit Popular”.

Diu també que és “l’arbre ibèric per excel·lència”, una frase discutible perquè, per bé que a la Península les alzines siguin freqüents, molts altres països de la Mediterrània podrien dir si fa no fa el mateix. Quan als vuitanta i noranta es va posar de moda entre els partits fer

Durant dos dies d’abril, per comptes de dos albatros, el PP tindrà com a logo una alzina

servir arbres als logos –Convergència Democràtica en tenia un amb les quatre barres com a tronc–, a Itàlia el Partit Comunista es va rebatejar com a Partit Democràtic de l’Esquerra i, com a emblema, va triar precisament una alzina. Més enllà de la família botànica de les fagàcies, Romano Prodi va liderar, aquells mateixos anys, una coalició anomenada l’Olivera, que com a símbol tenia una branqueta d’aquest arbre, amb cinc fulles verdes la mar de mones.

Italo Calvino va escriure una novel·la, El baró rampant, en què el baró en qüestió és un adolescent que discuteix amb son pare perquè no vol menjar-se la sopa de cargols. Emprenyat, surt al jardí, s’enfila a una alzina i jura no baixar a terra mai més, promesa que acompleix fins al final perquè (atenció: espòiler) quan se sent vell i moribund es penja d’un montgolfier que hi passa i desapareix cel enllà. Poca broma amb les alzines. A l’antiguitat, grecs i romans les consideraven sagrades, símbol de solidesa i longevitat. Segons Plini, l’alzina més antiga de Roma –objecte de veneració religiosa des dels etruscos– era al turó Vaticà, i no és per casualitat que la basílica de Sant Pere s’alci ara en aquell mateix lloc. Fins la creu on van clavar Jesús la van fer de fusta d’alzina. El beat Gil d’Assís explica que el fill de Déu va triar-la perquè va ser l’únic arbre que va entendre que el seu sacrifici (el de l’arbre) era tan necessari com el d’ell mateix (Jesús) perquè pogués dur a terme la missió que l’havia portat a la Terra: la Redempció. (Imagino amb delectança la xerrada de Jesús amb l’alzina i la resposta final d’aquesta: “Vinga, va, que em tallin per fer-te la creu”.) Amb tots aquests referents i el fervor dels afiliats, soc de l’opinió que, abans que Cs immoli definitivament M.Rajoy, el PP hauria de fer el pas final: jubilar els dos ocellots i, més enllà del congrés de Sevilla, donar la benvinguda definitiva a l’alzina, sigui surera o no.