Justícia i política
No es nota ni aquell indici de dissimulació que pretén guardar les formes. Al contrari, sembla que no hi hagi cap escrúpol a mostrar el caire polític de la mà judicial, com si aquesta fos la idea: demostrar el poder brutal de l’Estat quan vol castigar el dissident. La tesi, sostinguda per juristes rellevants, que els presos independentistes s’han usat com a ostatges polítics s’ha anat avalant amb cada petició de la Fiscalia i amb cada interlocutòria del jutge Llarena. Interlocutòries farcides, justament, d’opinions polítiques, com bé han subratllat rellevants juristes, des de Martín Pallín o Joaquín Urías, fins a Pérez Royo. Així mateix ho expressava Urías, amb la decisió del jutge Llarena de no permetre la investidura de Jordi Sànchez: “El Suprem continua fent política, utilitzant arguments polítics (i morals) i envaint les competències del Parlament i, fins i tot, les del cos electoral”. I afegia: “Quina democràcia judicial que ens està quedant!”.
Tot el que està passant al voltant de la causa és una gran operació de persecució política que ha derivat en situacions tan estridents (i surrealistes) que fins i tot van animar Pérez Royo,
La tesi de grans juristes que els presos independentistes són ostatges polítics es va confirmant
en la seva entrevista al FAQS de TV3, a plantejar querelles per prevaricació contra el jutge del Suprem. Primer va ser la bogeria d’imputar-los per sedició i rebel·lió, com si els líders catalans fossin uns Tejeros qualssevol. Després es va utilitzar la presó preventiva com un ariet per espantar i esclafar qualsevol dissidència i, pel camí, aconseguir que grans referents de l’independentisme deixessin la carrera política. Alhora, es va vulnerar estrepitosament la sobirania del Parlament i la dignitat de les urnes, menystenint els resultats i impedint les investidures acordades per la majoria parlamentària. Pel camí, no es van cursar ordres de detenció internacional contra els exiliats perquè, segons el mateix Llarena, “no han de cursar-se per sospites, sinó que han de cursar-se el dia que ja se sap que els fets tenen indicis raonables d’haver-se perpetrat i que a més integren un delicte greu a Espanya i un delicte greu al país que se li demana l’esforç de la col·laboració”. És a dir, a Bèlgica, Dinamarca, Anglaterra, Suïssa, Àustria i aviat Finlàndia no hi ha causa possible per detenir els mateixos que, a Espanya, serien acusats de colpistes. És una bogeria total, un esperpent, però és el que està passant. I finalment, les peticions d’excarceració van anar seguides d’interlocutòries del jutge que tornaven a estar farcides de motius polítics, amb el deliri de parlar de “reincidència” pel fet que no haguessin deixat de creure en els seus ideals.
I així fins ara, amb Jordi Sànchez fent, finalment, el que volien: renunciant a la seva carrera política. Tot això té poc a veure amb la justícia, i molt amb la voluntat de destruir el sentiment col·lectiu de milions de catalans. És pura repressió amb toga incorporada.