Societats malhumorades
John Maynard Keynes, el gran economista britànic de la primera meitat del segle passat, deia que no succeeix l’imprevist sinó el que no s’havia pensat. Pot ser que aquesta asserció permeti entendre per què les grans manifestacions protagonitzades per les dones i els pensionistes han agafat desprevingut el Govern. I junt amb el Govern, també les formacions polítiques –tant les tradicionals com les noves– i les organitzacions sindicals. Tots s’han vist desbordats per les iniciatives d’organitzacions cíviques autònomes.
Per què no se saben anticipar aquestes explosions de malestar social? Probablement és a causa de l’existència d’un pensament economicista ingenu, consistent a creure que el simple retorn de l’economia al creixement eliminarà els mals humors de la societat. “El pitjor ja ha passat –pensen–, i ara les coses milloraran per a tothom”. Però les coses no milloren per si soles, necessiten que se les empenyi en la direcció desitjada.
La història ens ensenya que les crisis socials sorgeixen quan les economies tornen a créixer, no quan estan en els pitjors moments. Als espanyols ja ens va passar el 1988. Després d’una forta recessió i un ajust salarial dur, l’economia va tornar al creixement en la segona meitat dels vuitanta. Veient que el creixement en beneficiava només uns quants, els treballadors es van mobilitzar exigint la devolució del deute social ,en termes de millors salaris i pensions. L’acantonament del govern en arguments d’aritmètica pressupostària va portar a la primera vaga general de la democràcia, el 14 de desembre del 1988. Aquella crisi social va deixar tocat el govern de Felipe González.
Per què les crisis socials es produeixen quan l’economia es recupera i no quan està en el seu pitjor moment? Doncs perquè el creixement no és com la marea que, quan puja, eleva per igual tots els vaixells, ja siguin iots de luxe o barques de pesca. Aquest efecte provoca viratges bruscos en la tolerància de la societat a la desigualtat per part d’aquells que es veuen relegats en el repartiment dels beneficis del creixement. Ara estem assistint a un d’aquests viratges.
Les nostres societats estan malhumorades. I amb raó. Però no només per l’augment de la desigualtat d’ingressos i de la pobresa. És un mal humor més profund. Es dirigeix contra el sistema en el seu conjunt, tant contra l’economia de mercat com contra el tipus de liberalisme no democràtic que es va desenvolupar en les últimes dècades. Les democràcies liberals són cada vegada menys democràtiques i més liberals.
Aquest mal humor social s’alimenta de l’evidència cada vegada més clara que dins d’aquest sistema liberal no democràtic hi ha massa sostres de vidre, no només per a les dones sinó també per als joves i altres grups socials. Sostres de vidre no visibles però eficaços, que discriminen a favor de grups minoritaris i contra la majoria social.
Aquests sostres de vidre estan fent que les nostres societats hagin deixat de ser meritocràtiques per tornar a ser aristocràtiques. Una aristocràcia que ara no ve de la terra, del capital immoble, com en etapes anteriors, sinó del capital mobiliari i de les elevades retribucions d’un grup reduït de privilegiats. Aquesta nova aristocràcia fa que una persona nascuda rica acabi sent rica, al marge dels seus mèrits individuals; mentre que una altra nascuda pobra té cada vegada més probabilitats de ser pobra també de gran. L’ascensor social que va funcionar en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial s’ha espatllat. Ja no és que no pugi, és que només funciona cap avall.
El problema amb el mal humor social és que acostuma a venir acompanyat d’ira, rancor i ressentiment i fins i tot d’odi. En un sistema polític en què cada persona té un vot, aquesta ira i aquest ressentiment porten a donar suport a líders populistes. Líders que fins i tot havent guanyat eleccions acaben comportant-se de manera autoritària, anul·lant el pluralisme social i institucional de les democràcies
Les crisis socials sorgeixen quan les economies tornen a créixer, no quan estan en els seus pitjors moments
liberals.
Davant les demandes de més equitat social, els governs no poden refugiar-se en arguments de simple aritmètica pressupostària. Necessitem innovacions distributives radicals, innovacions que operin tant dins de la mateixa economia de mercat –amb un repartiment millor de la renda entre salaris i beneficis– com dins dels instruments redistributius de l’Estat de benestar –impostos i despeses socials–. Altrament, el mal humor social posarà fi a la democràcia liberal i l’economia de mercat. Cal atrevir-se a pensar aquestes conseqüències polítiques de les societats malhumorades.